Opinión | TEMPUS EST IOCUNDUM

Guerra sense morts ni ferits

Els homes de la guerra consideren que han d’evitar que el poble vegi les conseqüències terrorífiques de les seves accions

Tombes cavades a terra per inhumar les víctimes de l'escola de Minab / Europa Press

Una nina jugava al carrer amb els seus cosins a la localitat de Trang Bang. Succeïa a un Vietnam en guerra. Era un 8 de juny de 1972. Centenars de metres part damunt els seus caps, uns bombarders dels Estats Units amollaren la seva càrrega mortal: bombes de napalm. El napalm és un combustible que s’aferra als cossos i objectes mentre crema lentament. Phan Thi Kim Phuc tenia nou anys i el seu petit cos patí les conseqüències de l’atac. Mentre es llevava la roba encesa, començà a córrer per una carretera. Nua, plorant i cridant desesperada pel fort dolor. Nick Ut, periodista gràfic d’Associated Press, la va fotografiar. La imatge es convertí en el símbol dels desastres d’aquell enfrontament bèl·lic.

El passat 28 de febrer, avions nord-americans atacaren una escola a la localitat iraniana de Minab. Almanco un centenar de nins i nines moriren a conseqüència del bombardeig. Els agressors empraven «dades obsoletes sobre la ubicació d’objectius militars», segons The New York Times. Hem vist imatges de les runes, de familiars que ploren i de les tombes cavades a terra per inhumar les víctimes, però ni una fotografia dels cossos destrossats dels infants.

Les batalles segueixen com sempre. Ara amb armes més eficients per liquidar els enemics. Però els homes de la guerra........

© Diario de Mallorca