Com si fos una sèrie de la tele, s’estrena la tercera temporada dels campaments de xaboles. No dic que abans no hi hagués ja molta gent vivint en furgonetes o caravanes, però des de fa uns anys els campaments són un dels temes estrella de l’estiu de l’illa del luxe. S’hauria de rebatejar com illa del luxe i de les xaboles. Una mica com Rio de Janeiro, que compta amb alguns dels cirurgians plàstics més famosos del món i les faveles més famoses del món. Els perfums més cars i les clavegueres més pudents.

Aquests dies, arran de l’atac d’Israel i els Estats Units a l’Iran i la guerra que s’ha escampat per la regió, ha sorgit el tema dels treballadors estrangers que viuen als països del Golf. A l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Kuwait, Oman i Bahrain la presència de mà d’obra estrangera és massiva i estructural. De fet, és una de les proporcions de població immigrant més altes del món. S’estima que en aquests països hi viuen uns 30-35 milions de treballadors estrangers, que suposen una proporció molt alta de la població, que varia segons el país —prop del 90% als Emirats i Qatar. La gran majoria prové del sud i sud-est d’Àsia (Índia, Pakistan, Bangladesh, Filipines) i de països àrabs no petroliers (Egipte, Jordània). Aquests treballadors estrangers són bàsics al sector privat. Ocupen des de llocs de baixa qualificació (construcció, servei domèstic, hostaleria) fins a càrrecs altament qualificats en enginyeria, medicina o finances. Els segons s’estan buscant la vida, reestructurant la seva situació o la seva residència. Els primers estan bàsicament atrapats perquè no poden tornar al seu país i moltes de les feines estan tancant per la guerra.

Als Estats Units, les expulsions massives de Trump ja estan comportant que faltin treballadors en diversos sectors com l’agricultura, la construcció, l’hostaleria i restauració i el sector de les cures i les residències. En el cas de l’agricultura s’estima que més del 40% dels treballadors del camp eren immigrants sense papers i a Califòrnia o Florida ja es veuen camps de verdura i fruita podrint-se en terra o als arbres perquè no hi ha ningú per collir-la. A la construcció al voltant d’un 30% dels treballadors són immigrants. I podríem seguir amb la resta. Deixant ara de banda el tema legal i de drets humans, això impacta en els preus de menjar als supermercats i als restaurants, en el preu de les reformes o de l’obra nova.

Més prop, els sectors agraris d’Almeria, Huelva o Lleida funcionen amb una presència altíssima de treballadors immigrants. A Almeria produeixen tot l’any i a Níjar o El Ejido els treballadors hi viuen de manera contínua en campaments de palets i plàstics dels hivernacles. A Huelva o Lleida la feina és més estacional per collir la maduixa o la fruita. Molts d’aquests treballadors venen amb contractes en origen, altres no.

Tornant a Ibiza, el turisme és un sector intensiu en mà d’obra —i més intensiu quan més alt el nivell dels restaurants, dels hotels o dels serveis d’atenció personal— i alhora un sector amb poca mà d’obra en el cas del lloguer. En el cas d’Ibiza és un sector estacional, d’una temporada que ronda el mig any. Els temporers competeixen amb els treballadors dels serveis públics —mestres, metges, policies, etc.— i els residents per un mateix espai, competeixen per un nombre de pisos i cases inferior a la demanda. I tots ells competeixen amb el lloguer vocacional.

El problema de l’habitatge és comú a tot arreu, o més ben dit, a tot arreu on hi ha hagut molta activitat econòmica i un creixement disparat de la població les últimes dècades. Per parlar d’un cas que conec bé, a Barcelona la falta d’habitatges és terrible i a vegades comentem amb amics que amb els preus dels lloguers d’ara nosaltres no hauríem pogut venir a estudiar fa 40 anys. Però els campaments de xaboles que hi ha Barcelona i l’àrea metropolitana de Barcelona no són de treballadors del sector turístic. Són altres casuístiques, marginalitat, problemes socials molt greus, però diferents dels que parlàvem ara. En canvi, molts dels treballadors del sector de l’hostaleria, el turisme i el servei domèstic i cura de persones grans que han arribat els últims anys viuen en habitacions rellogades, famílies senceres amb nens compartint un espai molt petit. Càritas atén molta gent que té feina però no arriba als mínims. Qui hauria dit fa uns anys que la situació del model turístic petaria primer per la sostenibilitat social, per la incapacitat d’oferir els mínims de qualitat de vida? Ens hem passat mitja vida presumint de no ser societats polaritzades com el Golf, els Estats Units o el Brasil i així estem.

La manera d’un sector econòmic de contribuir al benestar col·lectiu és la capacitat de pagar bons salaris, bons beneficis i bons impostos, i el sector turístic està lluny de poder-ho fer. Els salaris no són suficients perquè els treballadors puguin viure bé i els impostos també són baixos (IVA reduït). Ara bé, els beneficis que genera el turisme a les Illes Balears són molts alts.

Suscríbete para seguir leyendo

© Diario de Ibiza