Per a molts, la Setmana Santa és sinònim de dies lliures, de desconnexió, de sortir a la carretera. El calendari civil ho ha convertit en un parèntesi esperat, gairebé en una rutina més del consum i del descans. Però per als cristians, aquests dies no són vacances. Són una crida.

Una crida a aturar-se. A trencar, ni que sigui per uns instants, el ritme accelerat amb què vivim. A fer silenci enmig del soroll constant. A mirar amb una mica més de profunditat allò que sovint passa desapercebut.

Perquè el que s’hi recorda no és un costum antic ni una tradició buida, sinó una història que continua interpel·lant. La d’un home jutjat amb presses, condemnat per interessos i abandonat per una multitud canviant. Un home que, després d’haver estat aclamat, és rebutjat, carregat amb una creu i exposat a la mirada de tothom.

El trajecte és curt, però prou intens per mostrar el millor i el pitjor de la condició humana. Hi ha violència, burla, indiferència. Però també hi ha gestos que resisteixen i que la memòria ha volgut conservar: una mare que acompanya en silenci, una dona que s’acosta sense por, un home que ajuda a portar la creu. Petites llums que no canvien el final, però que donen sentit al camí.

Potser és aquí on la Setmana Santa es fa més propera. No en els grans discursos, sinó en aquests gestos concrets que, encara avui, es repeteixen cada dia: en qui cuida, en qui consola, en qui es queda al costat de qui pateix quan seria més fàcil marxar.

El camí acaba en una creu. Una mort pública reservada als qui no comptaven. I després, el silenci. Un silenci dens, ple, que no necessita explicacions. Una mare que rep el cos del seu fill. No calen paraules. Aquesta escena, que travessa els segles, continua repetint-se en tants racons del món. Cada guerra, cada violència, cada vida trencada torna a donar-li rostre.

Davant d’això, la Setmana Santa no ofereix respostes fàcils ni discursos tranquil·litzadors. Però sí que proposa una actitud exigent: no apartar la mirada. Aturar-se, fer silenci, deixar-se afectar. En un món acostumat a passar de pressa i a mirar cap a una altra banda, això ja és una forma de compromís.

La creu, per als cristians, no és l’exaltació del dolor, sinó el signe d’un amor que no es retira. D’un amor que es manté fins al final, fins i tot quan tot sembla perdut, fins i tot quan la lògica humana diria que ja no val la pena continuar.

Però la història no s’acaba aquí. La fe cristiana afirma que Jesús ressuscita. I amb això no s’esborra el dolor ni la injustícia, però s’obre una escletxa d’esperança. No una esperança ingènua, sinó arrelada en la convicció que l’amor és més fort que la violència, que el bé no és inútil i que la vida, d’una manera o altra, sempre troba camí.

Aquesta és la llum discreta però persistent que la Setmana Santa continua oferint. No per fugir del món, sinó per mirar-lo amb més veritat i amb més humanitat.

Per això, per als cristians, aquests dies no són vacances. Són un temps per recordar, per aturar-se i per aprendre, una vegada més, què vol dir estimar.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona