David de Jong comença el seu llibre Dinero y poder en el Tercer Reich d’aquesta manera: «Volkswagen, BMW, Allianz, Dr. Oetker... són algunes de les multinacionals alemanyes més riques del món. Ja disposaven d’un important capital quan el 20 de febrer de 1933, prop de dues dotzenes d’empresaris van acudir a una cita amb el recentment nomenat canceller del país, Adolf Hitler. El líder del Partit Nazi va explicar als magnats que, si el recolzaven, també estarien protegint les seves fortunes, tot asseverant que ‘les empreses privades no es poden mantenir en l’època de la democràcia’». Així aborda De Jong, historiador i periodista neerlandès, una investigació exhaustiva sobre les dinasties més riques d’Alemanya i el seu fosc passat amb el règim nazi donat que el llibre narra els negocis de les dècades de 1930 i 1940 de Günther Quandt, Friedrich Flick, August von Finck, Ferdinand Porsche i Rudolf August Oetker.

Pel que ha publicat aquesta setmana Manel Pérez, adjunt al director de La Vanguardia, una llarga llista d’empreses espanyoles (entre les quals, no poques catalanes) s’han apropat a Vox. També hem conegut invitacions a la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, vingudes de nuclis empresarials, per dir la seva. Ves a saber si aquest és també un motiu més de preocupació a les files del Partit Popular, un partit polític constitucionalista on hi troben refugi liberals, democratacristians i conservadors de la vella escola, com igualment a Junts per Catalunya, expressió pintoresca de l’independentisme català més irredempt. Ho dic tan perquè el genet Santiago Abascal i sus muchachos venen mossegant al PP com un ratolí fa amb el formatge –vegi’s els resultats electorals últims d’Extremadura i Aragó–, com perquè totes les enquestes venen anunciant un sorpasso d’Aliança Catalana a JxCat.

Segons que diu el periodista abans esmentat, és llarga la llista d’empreses del selectiu Ibex-35 i d’altres que no hi pertanyen, així com patronals rellevants, que han obert les seves portes a l’ultradretà Vox. Es tracta de reunions discretes, però nombroses, produïdes en els reservats de restaurants de luxe, on l’assumpte central –com sempre, en aquesta mena de gent– no és altre que la reiterativa pregunta: què pensen fer «amb nosaltres» al costat d’altre (el PP), que és on es juguen els quartos. Per a Santiago Abascal, aquesta obertura cap a la dreta de la dreta amb arrels ideològiques i programàtiques en el feixisme i en el nazisme, representa –i ho és– tot un reconeixement a què Vox pinta quelcom en la política espanyola; vaja, que pot arribar a ser decisiu en la formació d’un govern que vingui a substituir el socialista-comunista que avui tenim al front d’Espanya. Per altra banda, i ara en el particular i sempre inquietant per primmirat món de la política catalana, tensat pels perdedors del cop institucional i constitucional del 10 d’octubre de 2017 i la seva colla de processistes iracunds que encara hi somien, entre els quals no són pocs els que apareixen a les pantalles de TV3, corre un rumor sobre qui finança «de debò» Aliança Catalana, apuntant a determinada empresa ripollenca de capital xinès com a possible patrocinador. Ja se sap que quan no és Rússia, és la Xina, i en l’àmbit geopolític Nord-amèrica.

Tots sabem que la política consisteix en el subtil art d’aconseguir vots dels pobres i fer campanya en base al capital dels rics prometent protegir els uns i els altres, cosa impossible, però no cal repetir episodis del passat –en aquest cas, dels empresaris que donaren suport a Hitler– per construir el futur. Hom diria que això és funest de mena perquè simplement és immoral. Això no obstant, un ja ha vist tantes coses inimaginables des de l’ètica i des de la moral compartida, com per a sorprendre’s ara d’aquest amor prohibit de cantonada entre el capital i la ultradreta, espanyola o catalana, que en marxa s’ha posat per fer-nos recular en l’àmbit de les llibertats. Perquè d’això es tracta: de fer una passa de gegant cap a un passat –es digui nazisme, feixisme o franquisme– que els de la «generació de la improvisació» –ciutadans i polítics– vàrem esbandir l’any 1977.

Sabut és que els grans empresaris no tenen ideologia; tenen diners, i sempre en volen més. Tampoc disposen de biblioteca nodrida per saber què passà amb Hitler, Mussolini o Franco, una vegada el capital els instal·là en el poder i els ajudà a romandre en el mateix. Allò que sí que saben és que en tota democràcia els problemes suren i que en tota dictadura les qüestions problemàtiques són esbandides per la policia política. D’això, ells en diuen pau social; la resta en diem manca de llibertats i dictadura. No n’aprendran mai!

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona