Un dels manifestants de la concentració dels metges catalans, el mes passat / Albert Hernàndez / ACN

S’ha de ser molt cínic per presidir ERC i escriure que «les necessitats del món educatiu al nostre país són enormes. El col·lectiu de docents a Catalunya és el més mal remunerat de l’estat espanyol. Per aquest motiu i per a la millora de l’educació, avui (el dia de la vaga de professors) hem sortit al carrer arreu a donar suport a les mobilitzacions dels docents i les seves reivindicacions». Sí, Oriol Junqueras va tenir la santa barra de dir això, ometent que, entre 2018 i 2024, els consellers d’Educació van ser del seu partit (Josep Bargalló, Josep González Cambray i Anna Simó), mentre l’actual titular del departament, Esther Niubó, només fa un any i mig que ocupa el càrrec.

Anem més enllà, el PSC només ha dirigit Educació durant sis dels 46 anys que han passat des de la recuperació de la Generalitat, i amb un incís gens menor: en quatre d’aquests sis anys, el conseller va ser Ernest Maragall, que després es va convertir en eurodiputat i quasi alcalde de Barcelona per ERC. El nacionalisme català ha fet i desfet en l’àmbit de l’educació a Catalunya: 31 anys amb consellers de CiU i 9 d’ERC. La portaveu de Junts al Parlament, Mònica Sales, també hi va ficar cullerada en aquesta lluita per veure qui és més cínic: «Expressem el nostre suport als docents que fan vaga contra un govern que no escolta unes demandes que compartim: millors salaris, ràtios adequades, més recursos per a l’escola inclusiva, menys burocràcia, currículum consensuat i plantilles estables». Tots els informes educatius, entre ells el PISA, que deixen l’ensenyament català a l’altura del betum, no són, precisament, d’aquest últim any i mig.

No soc partidari de les autocites, però avui faré una excepció per reproduir el que vaig escriure el 14 de setembre de 2024, un mes després de la investidura de Salvador Illa: «Els socialistes han d’estar preparats per afrontar el despertar d’una societat civil, entre la qual es destacaran alguns col·legis professionals, que s’ha deixat anestesiar pels governs nacionalistes els últims catorze anys. De cop i volta, se’n recordaran que han de reivindicar tot allò que no s’ha fet des que Artur Mas va presidir la Generalitat. No oblidem, per exemple, que l’única vaga important de metges que s’ha convocat a Catalunya va ser contra el govern de Pasqual Maragall. En canvi, amb les retallades d’Artur Mas i Boi Ruiz, van mirar cap a un altre costat». Justa la fusta, i l’aigua que baixarà. No és cap sorpresa: el Programa 2000, elaborat per Convergència l’any 1990 per nacionalitzar Catalunya, posava l’accent en controlar la societat civil, els col·legis professionals, les universitats, els mitjans de comunicació (governa el PSC, però TV3 està tutelada per ERC, igual que durant el govern tripartit), entitats culturals, etcètera. Ara, com que no manen els seus, han començat a sortir en tromba. S’ha de transmetre un clima de caos.

I el mateix que a Ensenyament està passant en el sector sanitari. Els metges són dels professionals més mal pagats a Catalunya amb relació a la responsabilitat de la seva feina, però això no és nou d’ara, com tampoc ho és que la sanitat va de mal borràs. On eren quan els responsables del Sindicat de Metges anaven a Waterloo a complimentar Puigdemont o quan els presidents dels Col·legis de Metges estaven més pendents del procés que d’atendre les urgències sanitàries? No van alçar la veu ni contra el conseller més incompetent de la història (Toni Comín). Catalunya és la segona comunitat que destina un menor percentatge del PIB a la despesa sanitària consolidada (5,7%), només superada per la Comunitat de Madrid (4,2%), segons l’últim informe de Sanitat (correspon a l’any 2024) publicat fa tres mesos, i això tampoc és conseqüència de la gestió d’aquest últim any i mig. La sanitat catalana ha tingut durant 37,5 anys consellers nacionalistes (30,5 CiU i 7 ERC).

Recorden quan deien que primer calia fer la independència i després ja veuríem com seria? Uns dies abans de la reunió entre Pedro Sánchez i Quim Torra a la Moncloa (juliol de 2018), la consellera Elsa Artadi va dir que Torra no era «un president autonomista» i que, per tant, «l’objecte (de la reunió) no és entrar en temes sectorials ni en si hi haurà 100 milions més per Rodalies o no». Mentre estaven centrats en el referèndum, en les estructures d’Estat o en les lleis de desconnexió, no es van preocupar de les coses de menjar, i ara en volen culpar als altres. La Catalunya actual és el resultat de quatre dècades de governs nacionalistes.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona