Convé tenir cura del civisme, concepte que els gironins tenim molt ben explicat en el llibre fonamental de Carles Rahola, Breviari de ciutadania. Viure en una ciutat –més enllà de tenir-hi residència i feina– significa també participar en un quefer col·lectiu de creació de relacions humanes i participació de moltes espècies i tarannàs. És fer progressar aquell sentiment de bones voluntats que els clàssics antics es varen proposar quan modelaven pensaments sobre la creació de la ciutat: «Per fer més gentil la vida en el món». Un objectiu de la mateixa ciutat és que les relacions humanes siguin fluides, constructives i profitoses.

Els ciutadans, segons Carles Rahola, cal que se sentin protagonistes de la ciutat: «Penseu que la vostra tasca, per humil que sigui, ha de transcendir a la vostra ciutat o al vostre poble. Cadascú dona una nota individual, i com més individual, com més original sigui, millor; hom no ha d’oblidar que del seu esforç i de la seva obra ha de beneficiar-se tota la col·lectivitat. Una ciutat és un espill de civilització, la pau hi regna, els ciutadans s’hi senten joiosos. Tingueu interès per totes les coses, sapigueu sentir tot allò que afecta els vostres germans.»

Situats en aquest esperit constructiu de ciutadania podem aterrar a una circumstància ben concreta, de lloc i de temps. Les ciutats viuen, en el seu horari, uns moments intensos de bellugueig especial, durant el curs escolar: és aquella hora de sortida de les escoles, quan les famílies s’han de mobilitzar per a anar a buscar els nens i nenes que surten puntualment; a cada sortida es reuneix gran quantitat de persones, tant familiars com encarregades, que per via natural comencen a fer coneixença i amistat. Tot esperant la sortida acostumen a formar-se grups nombrosos, allà dempeus. Aquella part del pati de l’escola o aquella voravia de la via pública, en molts casos, és un espai i un moment de socialització de primera categoria, són moments de compartir conversa que pot ser el principi d’una nova amistat o noves coneixences que poden ser perdurables, també. Aquell espai i aquell temps mereixen una consideració.

Pensem en una realitat ben concreta que ens pot servir d’estímul: situem-nos a l’escola Joan Bruguera, a Jaume I, cantonada amb carrer Artillers, a l’hora punta de sortida de l’alumnat. A la voravia i a l’horari assenyalat i repetit es reuneix una gran quantitat de persones concentrades (per no dir apretades) a tocar la barana que protegeix del trànsit de Jaume I. El carrer Artillers, a la mateixa cantonada de l’escola, seria un espai ideal per acollir aquests grups, còmodament, aquells moments d’espera i, després, a la millor, continuació de conversa. Tenim la sort que el carrer Artillers actualment és lliure de circulació rodada; anem aterrant: s’agrairien uns bancs on les famílies podrien trobar molt agradable aquella espera dels nens i nenes; posats a repensar aquell espai generós del carrer Artillers, podríem imaginar-hi algun detall de jardineria, que podria ser movible, per si un dia aquell carrer hagués de tornar suportar trànsit rodat, cosa no desitjable si estem convençuts del significat del civisme.

Artillers és un carrer curt i simpàtic que en el seu final ens deixa contemplar una magnífica obra de l’escultora Rosa Serra. Per cert, parlant d’una possible excel·lència d’aquest carrer ens podem preguntar: i qui devien ser aquests Artillers?

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona