L’enlairament, aquest dijous a la matinada, de l’Artemis II en el Centre Especial Kennedy. / CRISTOBAL HERRERA-ULASHKEVICH / EFE

Estava la nit de dimecres pendent del llançament de la nau Artemis II. És el primer viatge espacial tripulat a la lluna des que l’any 1972 es varen abandonar les aventures espacials de la saga Apol·lo. Un parell d’hores després de l’exitosa propulsió del coet arribava la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera, que fixa al calendari la data del diumenge de Pasqua. Estic seguint les peripècies del viatge, són només dues setmanes i espero no perdre l’interès. Com és sabut, van i tornen sense aterrar a la lluna, per agafar informació essencial i preparar un proper aterratge a l’astre, l’únic satèl·lit natural de la terra i que condiciona fets climatològics i es diu que també psíquics.

Probablement em sento proper a aquesta aventura des que el 21 de juliol de 1969 el meu pare va fer que, amb nou anys, a les cinc de la matinada, estigués despert davant la tele esperant que l’astronauta de la nau Apol·lo XI, Neil Armstrong, fos el primer humà que posés el peu sobre la superfície de la lluna. La consciència que estàvem davant un moment irrepetible era molt forta i molts amics de la meva edat van viure el mateix amb la seva família. Essent jo llavors lector de les edicions catalanes dels àlbums de Tintin que encara conservo, traduïdes per Joaquim Ventalló i publicats amb gran èxit aquella dècada, no era prou conscient de les coincidències entre el còmic i la realitat. Rellegir avui «Objectiu la lluna», que dona títol a l’article en homenatge a Tintin, i «Aterratge a la lluna», dibuixats deu anys abans de l’arribada de l’home a l’astre, et dona una idea del meticulós treball d’investigació prèvia que havia fet Hergé i amb quina exactitud va preveure les circumstàncies d’un viatge espacial.

Anys després, i com que vàrem coincidir un temps treballant tots dos a Televisió Espanyola, vaig tenir ocasió de parlar alguns cops amb Jesús Hermida d’aquella retransmissió televisiva i de la seva locució, que va fer des de Cap Cañaveral, on havia estat llançada la nau. Ell era l’únic periodista espanyol a la central de la NASA i va voler donar un sentit d’esdeveniment únic al moment amb el seu to i manera d’expressar-se, que tenia llavors molt d’èxit mercès als imitadors. Aquests dies també s’ha recuperat la narració de Ràdio Nacional d’Espanya d’un emocionat Cirilo Rodríguez pràcticament plorant des de Houston (Texas), que era on realment hi havia el centre de seguiment de l’expedició. A la gravació de Ràdio Nacional hi ha també la veu del periodista bisbalenc Agustí Farré, que era al centre de suport de la NASA a Robledo de Chavela, prop de Madrid. Curiosament, el primer punt de la terra on va arribar aquella matinada la veu d’Armstrong des de la lluna («és un petit pas per l’home però un gran pas per l’humanitat») fou a Robledo, on rebotaven el senyal a Houston.

Neil Armstrong, amb Aldrin i Collins, el més conegut dels tres tripulants de la nau Apol·lo XI, havia visitat diverses vegades l’estat amb motiu de congressos i commemoracions diverses on era el convidat especial. Fa una dotzena d’anys, amb motiu de la seva mort, vaig publicar aquí mateix un article on narrava una recepció amb xerrada organitzada per l’ambaixada nord-americana on jo hi vaig ser. Es va produir tanta demanda de persones que hi volien assistir que van canviar de lloc i, en comptes de l’ambaixada, es va fer al gran saló d’un hotel. S’explicava amb passió, detalls i magnetisme. Preguntat pel moment pitjor de l’expedició, ironitzava dient que fou quan va engegar el motor, per si fallava!, vaja, com si es tractés del seu cotxe. Li varen preguntar com podia demostrar que havia estat a la lluna i que no es tractava d’un muntatge propagandístic en un plató de televisió. Va contestar amb contundència: «Vagi a la lluna i podrà recollir tot el que hi vaig deixar, li faré una llista».

El retorn de les expedicions nord-americanes a la lluna foren decidides per Trump en el seu primer mandat, fet que provoca dubtes respecte a les seves intencions reals patrimonials. L’altre dia vaig preguntar a un advocat especialista en dret urbanístic de qui era la lluna. De fet, els americans ja hi varen plantar la bandera el 1969. Resulta que el tractat internacional de l’espai ultraterrestre prohibeix qualsevol apropiació dels cossos celestials. Poca cosa per frenar el president Trump, vist el que hem vist els darrers temps. De fet, si entres a la web, un emprenedor d’un país llatinoamericà ja fa temps que ven parcel·les de la lluna certificades per un teòric registre de l’oficina de la propietat d’un poble andí.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona