He explicat sovint que l’objectiu de la política econòmica d’Espanya era créixer per poder admetre més deute. És un cercle pervers: faig créixer l’economia per abaixar lleugerament la ràtio deute/PIB i així, amb el nou deute, el país pot créixer més. Però, com passa en el moviment continu, aquest bucle arribaria un moment que s’aturaria. Llavors calen impulsos externs per fer que es mantingui. Quin són aquests impulsos? El primer, l’entrada d’immigrants que ajuden a que l’economia low cost pugui créixer any a any. El segon, l’entrada de fons europeus Next Generation. El tercer, el foment del consum a través de les pensions. El quart, la no disponibilitat d’habitatge que desincentiva l’estalvi i fomenta el consum, vivint al dia. El cinquè, una pressió sobre les rendes del treball que no poden millorar la seva capacitat per culpa de no deflactar l’IRPF dels salaris.

El resultat d’aquest model és una economia de baix valor, on els joves formats marxen i entren immigrants amb menys formació, un creixement de la població que no es veu compensat pel mateix creixement en serveis ni en infraestructures, fent aflorar la pèrdua greu de qualitat en sanitat, ensenyament, habitatge i mobilitat. L’economia ha arribat a un punt on és difícil trobar un treballador estable, amb actitud de treballar, amb una mobilitat de llocs mai vista, amb una pèrdua de productivitat que posa en perill........

© Diari de Girona