Soc coneixedor que les comparacions són odioses i que sovint projectes amb bona intenció, acaben malament. Fets aquests reconeixements, he de dir que m’agrada molt treballar en allò que s’anomena «escenaris comparatius», metodologia habitual tant en ecologia com a les escoles de negocis. És a dir, per esbrinar què pot passar en un determinat cas, analitzar bibliogràficament el que ha succeït en escenaris comparatius i poder establir una prognosi raonable. És el que penso fer a l’article d’avui.

El Castor havia de convertir un antic jaciment petrolífer submarí (l’anomenat Amposta) en un gran magatzem estratègic de gas. En què se semblen Castor i Plemcat? Tant en un cas com l’altre es venen com tecnologies noves al nostre país que ens situaran com a capdavanters de no sé ben bé què; també comparteixen un punt de sostenibilitat: emmagatzemar en un cas gas natural per alimentar les centrals de cicle combinat que creixien com bolets a finals del segle passat i a l’altre produir la tan necessària energia renovable; també en els dos casos són infraestructures marines situades curiosament a la mateixa distància de la costa (uns 21 quilòmetres). Segur que es trobarien més semblances, però potser la més important és que tant Castor com Plemcat disposaven........

© Diari de Girona