Imatge d'arxiu d'una carretera comarcal / CC0

Hi ha cançons que no només s’escolten: s’habiten. Take Me Home, Country Roads és una d’aquestes rares peces de música popular que, amb els anys, acaben convertint-se en una mena de refugi moral. No és una cançó complexa, ni pretén ser-ho. Però conté una veritat elemental que travessa generacions: l’ésser humà necessita un lloc al qual tornar. No només un lloc físic. Un lloc moral.

La modernitat ens ha acostumat a parlar molt de mobilitat, de progrés, de velocitat. Hem convertit el moviment en una virtut gairebé absoluta. Però tota civilització sana sap que hi ha una tensió inevitable entre dues forces: la que ens empeny a avançar i la que ens recorda d’on venim. Sense la primera, una societat s’estanca. Sense la segona, es desorienta.

La cançó parla exactament d’això. Quan el narrador demana que el portin “a casa”, no reclama només una carretera. Reclama una orientació. La possibilitat de tornar a un lloc on les coses encara tenen proporció, on la vida no s’ha trencat en fragments inconnexos, on la identitat no és una qüestió que s’hagi de reinventar cada matí.

Tornar a casa és, en el fons, tornar a un ordre. Durant segles, aquest ordre es va construir amb una sorprenent discreció. No a partir de grans manifestos, sinó a........

© Diari de Girona