Una imatge del film 'Torrente, presidente'. / EPC

No és comèdia, és diagnòstic

Frank Pebrett | Barcelona

He anat a veure Torrente, presidente i, per moments, vaig tenir la sensació que José Luis Torrente estava assegut a la sala. Durant anys, l’hem tractat com un personatge incòmode però inofensiu perquè era de ficció. Però Torrente, presidente ens resulta molt més familiar del que ens agradaria admetre. La pel·lícula és la fotografia d’una cultura política en què el nivell d’exigència ha baixat perillosament. En què el soroll substitueix l’argument, el cunyadisme a l’anàlisi i l’amiguisme a la meritocràcia.

No és només corrupció. És una cosa més quotidiana i, per això, més preocupant: la normalització del nyap, de l’opinar sense saber i del decidir sense entendre. En aquest context, Torrente és creïble. I potser per això la saga ha funcionat sempre tan bé. No només perquè faci riure sinó perquè connecta amb una cosa reconeixible, amb una manera de fer i pensar que és part de l’imaginari col·lectiu. Riem d’ell, però ho entenem perfectament. Perquè quan un personatge així deixa de ser-nos aliè, la sàtira deixa de ser exageració i passa a ser reflex. L’error és pensar que assenyala un partit concret, perquè assenyala una deriva de la política: la de rebaixar el llistó fins a fer possible que perfils sense preparació, rigor ni escrúpols puguin ocupar espais de poder. El problema no és que Torrente existeixi, és que no sembla impossible i quan això passa no estem davant d’una comèdia sinó d’un diagnòstic.

Aquesta carta ha estat publicada originalment a El Periódico de Catalunya, diari del mateix grup editorial de Diari de Girona.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona