L’autobús no està ple, però m’agrada seure on menys gent hi ha, o sigui que vaig cap al final, on hi ha unes quantes files de seients buides. Al cap de dos minuts, m’adono del meu error. Puja un grup de nois -deuen tenir entre setze i divuit anys- i, entre crits, rialles i empentes, venen tots a seure al meu voltant. No paren de fer merder, però penso que ja callaran. Al cap de res, puja un altre grup, que anava amb el primer, i també venen a aglomerar-se allà on he decidit instal·lar-me. Són una vintena, només dues noies. Alguns ja no tenen seient, però els és igual: s’asseuen a terra o es queden drets. El guirigall creix i els demano, siusplau, si poden parar de cridar. Un d’ells, assegut darrere meu, els demana als seus amics que es comportin, i la resposta dels altres és acollonar-lo:........

© Diari de Girona