Puja per la paret, a poc a poc. Intento no perdre la calma: em fan pànic els bernats pudents (jo en dic «papes verdes», però dec ser l’única persona del món que ho fa). Vaig a buscar un got i un paper per caçar-lo i deixar-lo anar al balcó (per molt de repel·lús que em facin, intento evitar matar cap bitxo). Al cap d’una estona, en veig un altre volant per l’habitació. «No pot ser!», exclamo, mentre m’afanyo a recuperar got i paper, i també l’allibero. No he tingut temps de tornar a seure que veig el tercer, al terra. «Però què passa avui?», em pregunto, mentre repeteixo l’operació. Tres papes verdes fastigoses caçades i alliberades en menys d’una hora.

Com si fos una senyal, al cap de res sento a la ràdio que cada cop hi ha més fàbriques d’insectes. Em crida l’atenció que en diguin «fàbriques», com si els bitxos es produïssin allà partint d’una matèria primera desconeguda, o s’ensamblessin en una cadena de muntatge de precisió. Potser caldrà buscar una nova paraula per definir aquests llocs on es crien insectes i després es transformen en (no m’ho vull ni imaginar) menjar per a animals i per a persones.

Cada vegada som més gent al planeta, i cada vegada tenim menys recursos. Sembla que acabarem tots dinant salsitxes d’invertebrats i sopant puré de larves. La meva imaginació em porta a un escenari gastronòmic apocalíptic en el que caldrà actualitzar els receptaris i adaptar els canelons de l’àvia, la carn d’olla i el rostit de festa major a la nova (i obligada) tendència alimentària.

Se’m regira l’estómac tan sols de pensar-hi. Jo seria d’aquestes bledes que anirien a Mèxic i passarien gana abans de posar-se a la boca un dels típics chapulines (tinc calfreds només de veure les fotos d’aquests grills fregits, per molt que siguin baixíssims en greix i alts en fibra, proteïnes i vitamines). I no us parlo de les arcades que em venen si m’apareix algun vídeo d’aquests il·luminats que s’atreveixen a clavar queixalada a una larva viva i gegantina de no sé quin escarabat amazònic (he de dir que soc mig conseqüent i tampoc soc amiga de mol·luscs ni crustacis: ni gambes, ni cargols, ni ostres, ni llagostes, ni navalles em tempten gens ni mica).

Des de la ràdio segueixen informant que s’ha presentat l’Associació Catalana de la Indústria d’Insectes: a Catalunya ja hi ha set empreses que es dediquen a criar animalons per fer-ne, per exemple, galetes, barretes energètiques o mel. Glups. La proteïna en pols feta de grills, diuen, no té sabor i aporta a qualsevol àpat un plus energètic molt interessant.

A la Unió Europea, per si us interessa, hi ha quatre espècies d’insectes autoritzades per al consum humà: la larva del cuc de la farina, la llagosta migratòria, el grill domèstic i la larva de l’escarabat piloter. És bo saber que, si mai se’m fa malbé la farina, ja no cal que la llenci: sempre en puc fer beixamel amb extra de proteïna. Que no està la cosa com per anar llençant farina només perquè hi hagin sortit cucs. Ara em sap greu haver deixat anar les tres papes verdes fa una estona... No, és broma.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona