Alumnes en un institut / Manu Mitru

A l’Ernest vam canviar-lo de col·legi quan tenia deu anys, ens tenia espantats perquè a col·legi, en lloc d’estudiar i aprendre -dos verbs l’íntima relació dels quals avui tendeix a oblidar-se-, feien projectes, ni que tingués jo un fill enginyer. Tants projectes feien en aquella escola pública, que l’Ernest era un projecte d’estudiant, i abans que es convertís en un projecte d’adult, vam inscriure’l en un col·legi concertat. Significava gastar diners en la seva educació, però consideràrem que valia la pena si amb això teníem un fill en lloc d’un projecte de fill. Un considera ridícul que la tasca per a fer a casa, d’una setmana per l’altra, fos explicar quin grup de música catalana li agradava més. O que a la pregunta de què havia fet durant tot el matí a classe, el nen ens respongués «pintar un mandala». Però és clar, un no és pedagog, què sap de com ensenyar, de fet, jo ni tan sols sabia què coi era un mandala, em pensava que l’Ernest havia pintat amb els seus companys uns frescos al sostre de la catedral que riguin-se........

© Diari de Girona