Toni Comín nega que assetgés sexualment un subordinat, i això que tindria l’atenuant que a Waterloo fa molt fred i el Vivales no està pel que hauria d’estar, ja que només fa que rebre negres de l’Àfrica i pelegrins catalans que el visiten per saber si existeix de debò o és una llegenda urbana, i oblida que té un inquilí amb necessitats. Primer fa il·lusió anar a passar uns mesos de vacances a l’estranger amb totes les despeses pagades, però quan la cosa es va allargant, un s’adona que els belgues són molt més freds que els catalans -que ja és dir- i ho enyora tot.

Un esperava que els buròcrates del Parlament Europeu entenguessin la situació, al cap i a la fi són persones com nosaltres, amb els mateixos anhels i necessitats. En lloc d’això, asseguren que hi ha prou proves per dur Comín a judici per fer tocaments i insinuacions a un assessor. A judici! Com si l’amor i el desig es poguessin jutjar. No hem d’oblidar que, tot i que li agradin els seus congèneres, Comín és un home i, com a tal, li costa refrenar els impulsos, els homes som així, per això jo mai he acceptat cap assessora, i molt menys un assessor. D’altra banda, quan algú accepta treballar d’assessor d’un senyor que no fa absolutament res, hauria d’anar-hi amb certes prevencions, que ja diuen que, qui no té feina, se’t pentina.

Un pianista acusat d’assetjament perd caixet, per més que, com és el cas, sigui un pianista d’estar per casa, casa de la republiqueta, però casa. Els pianistes tenen fama de ser gent fina i delicada, el que els atorga categoria és ser ells els assetjats, per exemple per algú que els demana tocar a quatre mans sense advertir-los què pretén tocar exactament, fins que ja hi són pel tros. Un pianista assetjador, en canvi, atempta contra els més elementals principis de l’instrument, mai més ningú no se’l prendrà seriosament. Comín faria bé de querellar-se contra el Parlament Europeu, si no fos que això li suposaria haver de treballar una mica.

Els pianistes tenen els dits llargs, i si hi tenen els dits, per força hi tenen les mans, per això a Comín el van acusar fa temps de fotre la mà a la caixa, i ara de fotre mà i punt. Si s’hagués dedicat a la flauta en lloc del piano, tot això no li passaria.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona