Els meus pares van venir a Andorra a mitjans dels anys setanta, quan jo era pràcticament un nadó. Fins a l’any 2000 no vaig tenir un passaport que acredités el que tota la vida havia estat i m’havia sentit: andorrà. Amb l’educació rebuda aquí, una integració fàcil –ja que els meus pares venien de Catalunya– i totes les amistats fetes al país, vam esperar els 25 anys de rigor per poder fer-nos andorrans.Aquest país és certament acollidor i no em sento res més que andorrà. De fet, no em va costar gens renunciar a la nacionalitat espanyola, ja que l’únic que m’uneix al país veí és haver nascut a Barcelona. L’educació que vaig rebre per part dels meus pares no diferia gens dels valors i el criteri de........

© BonDia