El consorci d’inversions en infrastructures, lligat de mans per Madrid

Els mals auguris de l’acord basc per als aeroports catalans

La jutgessa d’Osca té por de delinquir amb Sixena?

Òscar Andreu: “El dol és haver detectat que la llengua del meu pare es fa servir per esborrar la de la meva mare”

La pissarreta d’en Partal: La tensió entre Espanya i els Estats Units posa en el focus Ceuta i Melilla

Ariadna Oltra: “Amb TikTok entrava en un estat narcòtic. Vaig descobrir que n’era addicta”

Maria Rovira: “El que em feia més por de la crisi dels trenta era l’autoindulgència, conformar-me”

Junts s’encalla amb el candidat de Barcelona

‘La taca d’oli’: Barcelona i Madrid, un mirall irregular, amb Oriol Nel·lo

La versió final de la família sobre la deixa de l’avi Florenci i les obagues que l’envolten

Oriol Pujol descriu la deixa com un “fons de resistència” i diu que se’n va desentendre

Els docents valencians convoquen una vaga indefinida a partir de l’11 de maig

La Global Sumud Flotilla denuncia que Israel ha interceptat els vaixells del comboi

Actualització: 29.04.2026 - 22:03

Al començament de la guerra contra l’Iran, algú va preguntar a Donald Trump si el mapa del país seria el mateix l’endemà del conflicte. La resposta del president dels Estats Units va ser breu i, ben mirada, descomunal: “No us ho sabria dir. Probablement no.” Una frase aparentment innocent, però que insinua una cosa molt seriosa: redibuixar les fronteres del dissetè estat sobirà més gran del món ha deixat de ser un tabú i s’ha convertit en una hipòtesi de treball acceptada al Despatx Oval.

Aquesta frase és el punt d’arrencada d’un assaig que publica Le Grand Continent, signat pels politòlegs nord-americans Stephen E. Hanson i Jeffrey S. Kopstein, autors del llibre recent The Assault on the State. El text proposa una clau de lectura suggeridora: vivim el retorn d’un món de fronteres difuses, però qui l’impulsa ara no són els revolucionaris d’abans, sinó una nova generació de líders que els autors, seguint Max Weber, anomenen “patrimonials”.

La tesi és simple d’enunciar i complicada de pair. Hi ha tres maneres històricament diferents de justificar les fronteres d’un estat. La primera és la tradicional –les fronteres com a “tresor”, com una extensió del patrimoni personal del sobirà. La segona és la racional-legal moderna, fonamentada en tractats, constitucions i procediments universalistes. I la tercera és la carismàtica, pròpia de moviments revolucionaris que es proposen de transcendir qualsevol frontera per una missió superior, com va voler ser l’URSS a........

© VilaWeb