30.01.2026 - 21:40

Actualització: 31.01.2026 - 09:17

Quan era petita, durant uns anys, classificava les mares en dues categories: les que treballaven i les que no. No sé quan vaig començar a fer aquesta catalogació, però sí que tinc clar quina idea vaig establir del model que representaven aquelles dones. La informació de si feien alguna feina o no m’havia arribat accidentalment, bé perquè m’ho havien comentat a casa o bé perquè m’ho havien dit els seus fills o filles, companys meus de l’escola. Recordo de preguntar-me interiorment per què algunes d’aquelles mares no treballaven, i de demanar-me què feien durant tot el dia. En la meva ment de nena ingènua, la vida d’aquelles dones se’m dibuixava com una successió de dies plaents i afortunats perquè no havien de complir un horari laboral. Me les imaginava deixant la canalla a escola i gaudint de tota una jornada per a elles mateixes. Recordo que sentia enveja de les filles que tenien mares que no treballaven, perquè aquelles mares podien portar-les i recollir-les cada dia a l’escola i, a més, venien a endur-se les meves amigues al migdia perquè anessin a dinar a casa. Com que odiava haver de quedar-me a dinar en aquell sorollós menjador escolar de menús fastigosos, la meva gelosia cap a aquell model familiar que permetia no dinar a l’escola era cada vegada més gran. A poc a poc, vaig començar a desenvolupar una mena de ràbia interior cap a aquelles dones que jo considerava que eren més sortoses que la meva mare, que sí que havia de treballar i a qui jo, sovint, veia angoixada i nerviosa. I aquell enuig aviat va mutar en prejudici i vaig començar a pensar que aquelles dones eren unes gandules, una mena de vividores sense objectius vitals, pusil·lànimes mantingudes pels seus marits. “Què passa, que........

© VilaWeb