Hores abans de l'atac d'Israel i els Estats Units contra l'Iran, escrivia com Donald Trump s'estava ficant tot sol a la banyera del golf Pèrsic. Una conca calenta, estreta i plena de petroli, amb un únic desguàs: l'estret d'Ormuz. Un cul-de-sac geopolític on entrar és fàcil i sortir no tant.

Avui el dubte és un altre. Potser el problema no és només polític. Potser és tècnic.

Ara torno a escriure en les primeres hores després de l'assassinat del líder espiritual de la República Islàmica, Ali Khamenei. El relat oficial ja comença a sedimentar, però encara hi ha peces que continuen sense encaixar. El president nord-americà ha encetat una guerra bilateral (que ha esdevingut regional) amb inquietants defectes de fàbrica: sense una escenificació prèvia, sense la narrativa de la necessitat urgent, sense un dossier convincent sobre una amenaça imminent. I això genera dubtes.

Atacar primer, justificar després

Totes les administracions nord-americanes que s'han embarcat en operacions militars al llarg de la història, han dedicat temps a construir el marc abans de disparar. Encara que fos artificial (com al Vietnam), encara que fossin mentides flagrants (com a l'Iraq), encara que fossin per pura revenja (com a l'Afganistan). Abans de tot, es preparava l'opinió pública i s'articulava un bon memorial de motius per justificar la despesa en vides i diners. Els departaments de propaganda del Pentàgon exhibien els preparatius bèl·lics amb arribades de tropes i posada a punt dels arsenals, tot a les pantalles de la Fox i la CNN. Pum, pum, pum... Tambors de guerra amb un missatge doble. Un per al poble nord-americà: "Estem fent les coses bé i podem garantir la victòria". I l'altre per a l'enemic: "El teu final és a prop".

Primer el relat, després l'atac. Aquí ha estat al revés.

Un problema d'aritmètica

Durant l'atac de l'any passat, els Estats Units i........

© TV3 i Catalunya Ràdio