Creat: 07.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 07.04.2026 | 05:37

Va decidir anar-se’n el diumenge de resurrecció. Suposo que per portar la contrària, una vegada més. El seu ànim sempre era polemitzador, de principis ferms i clars, d’una transparència acolorida amb els tints de la seva pròpia història, arrelats allà en la seva infància. Per això li encantaven les sobretaules allargassades com una llum de migdia que mai acaba d’arribar al tard, resplendeix i es demora, perquè amb la vida sola, per als esperits lliures, no n’hi ha prou i cal eixamplar-la. I entre paraules, entre copes i aliments exquisidament cuinats, més exquisits com més primaris, com més a prop de la terra conreada, de la mar solcada, Josep Piera es menjava i es bevia la vida envoltat d’amics i després s’abocava a la lectura i l’escriptura d’un mode febril, perquè era el seu ofici i la seva manera de concebre el món, de buscar la visió que l’entengués i no parés de celebrar-lo. Un hedonista pur que volia compartir la bellesa amb tot aquell que volgués escoltar-lo, i rebatre-l’hi, si podia ser. D’ell vam aprendre, de joves i després de més grans, a tenir fe en les persones i en les lletres, a pesar de les distàncies, perquè les persones i les lletres neixen, creixen i excel·leixen a l’encontre de les coses, en el seu desig, sempre acollits sota els verds arabescos de la seva Drova, a tocar de Gandia, generalment a la vora d’una paella perfecta, la valenciana, la pieresca, seca perquè conté tots els sabors. La Drova, “aquesta vella vall feta de somnis,/ amagatall d’amors i de paraules,/ la dels mil i un perfums i les fonts fresques,/ la dels hiverns de llàgrimes de gel,/ la de les veus que juguen i el silenci;/ aquesta vella vall que vull per sempre verda”. “No la toqueu, si us plau, no la toqueu./ No la toqueu, si no és per a estimar-la”, va escriure Piera, uns versos que avui ens emocionen. Els records d’ell s’amunteguen, de Lleida a Gandia, de Barcelona a Mallorca, la seva mediterraneïtat, que tant li va amarar l’ànima de poeta àrab medieval, capturador d’essències que llegint-lo ens regalava. Li dèiem que era immortal i que la seva fràgil salut crònica no el derrotaria. Sembla que ha volgut discrepar d’això, també. Amb la rialla entremaliada, els ulls fondos i ferotges, els cabells impossibles, les mans dansants en la música de les paraules, com dibuixant-les en l’aire mutu que respiràvem, el mestre se’n va. Però seguirem amb ell la conversa dels anys, que no té fi. Gràcies per tant, Pep. No descansis en pau. No en saps. Encén mentrestant l’eternitat, que ara venim.

© Segre