Creat: 30.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 30.03.2026 | 05:37

Kafka (Praga, 1883 - Viena, 1924) és un món, un món ric i inextricable alhora. L’autor de cims de la literatura universal com El procés, El castell i Amèrica era fill de comerciants jueus de llengua alemanya. Dotat d’una hipersensibilitat que el va fer patir molt al llarg de la seva vida i d’un sever judici crític cap a la seva obra, va encomanar, com se sap, al seu amic Max Brod cremar tots els seus llibres, excepte el recull Els fills, que comprenia La metamorfosi, La condemna i El fogoner, a més de la Carta al pare. Per fortuna per a nosaltres, Brod no va complir els desitjos de Franz.

Qui vulgui conèixer com veia la seva família i com es veia a ell mateix el gran autor txec, ha d’acudir a l’autobiogràfica Carta al pare, escrita el 1919 (i que el seu progenitor no va arribar a llegir mai). Allà ell s’analitza cruament en el marc de les dificilíssimes relacions amb el pare, de caràcter oposat al seu.

–“És molt possible que, encara que jo hagués crescut totalment lliure de la teva influència, no hagués pogut arribar a ser com desitjava el teu cor. Segurament tot i així hauria esdevingut una persona escarransida, poruga, vacil·lant, intranquil·la, ni Robert Kafka ni Karl Hermann, però ben diferent del que soc en realitat, i hauríem pogut entendre’ns magníficament.”

–“Per això el món es quedava dividit en tres parts, una on vivia jo, l’esclau, sotmès a lleis que només havien estat inventades per a mi i que a més mai no podia complir del tot sense saber ben bé per què; després un segon món infinitament distant del meu, on vivies tu ocupat amb el govern, amb la feina d’emetre ordres i enfadar-te perquè no havien estat portades a terme; i per últim un tercer món, on vivia tota l’altra gent, feliç i alliberada d’haver de manar i obeir.”

–“Jo havia perdut, al teu davant, la confiança en mi mateix, i a canvi havia adquirit una consciència de culpa il·limitada. (En record d’aquesta il·limitació vaig escriure sobre algú encertadament: «Tem que la vergonya encara el sobrevisqui.»)”

–“Més encert vas tenir amb el teu rebuig de la meva activitat com a escriptor i del que implicava sense que ho sabessis. Aquí realment havia aconseguit independitzar-me de tu un bon tros (…). Disposava d’un espai segur fins a un cert punt, podia respirar alleujat i, excepcionalment, em resultava benvingut el rebuig que naturalment vas sentir de seguida per la meva afició a escriure. Prou que la meva vanitat, la meva ambició es ressentien de la teva manera de rebre els meus llibres, que es va fer cèlebre: «Posa’l a la tauleta de nit.»”

–“Així doncs, ¿per què no m’he casat? Hi havia impediments concrets com per tot, però la vida consisteix precisament a superar aquests impediments. Però l’impediment essencial, per desgràcia independent de cada un dels casos, era que sembla que soc psíquicament incapaç de casar-me. Això es manifesta en el fet que des de l’instant que decideixo casar-me, ja no puc dormir, el cap em crema dia i nit, ja no puc viure, vaig trontollant desesperat.”

–(Objeccions imaginades del pare) “Un exemple: la darrera vegada que et volies casar, tal com confesses en aquesta carta, a la vegada no volies casar-te, però per no haver-te d’esforçar volies que jo et facilités el no casar-te tot prohibint-te aquest casament per la «deshonra» que la unió seria per al meu nom.”

Dos Kafkes incompatibles: un, el pare, fort, vital, autoritari, un burgès prototípic de la Praga del seu temps; l’altre, el fill, tímid, acomplexat, imaginatiu, sotmès, però que ha transcendit al llarg de les generacions com un escriptor imprescindible. En un apunt, Kafka ho deixa clar: “Dues possibilitats: fer-se infinitament petit o ser-ho. La segona és perfecció, o sigui inactivitat; la primera inici, o sigui acció.”

© Segre