Creat: 10.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 10.04.2026 | 05:37

Si vostè té un moment, l’hi confesso, potser vinc marcada per l’any de naixement, però totes les coses que tenen a veure amb l’univers em provoquen una fascinació tremenda, fins al punt de llevar-me de matinada −ei, no faci broma que n’hi ha que ho fan pel futbol o per veure cotxes que corren, eh− per veure coets i escoltar aquella melodia inimitable del three, two, one... ignition! És com l’aroma de la xemeneia del tractor Lanz. Sublimació! Que vam arribar a la lluna l’any 1969 jo m’ho he cregut sempre, perquè ho trobo una cosa sensacional i ja està. Soc fàcil. Han canviat coses en 57 anys. Per exemple, que llavors va ser l’home qui va trepitjar la lluna i ara ja és l’ésser humà o les persones qui la trepitgen. No és una ruqueria el que li dic, no. Missió Artemis II que segueix l’Apollo VIII. Àrtemis és la deessa grega de la caça, de la castedat −ai, ves, què vol que li digui jo− i de la natura salvatge. Filla del gran Zeus, germana bessona d’Apol·lo, protegia les nenes i les dones joves. Protegia els parts difícils. També llegeixo que quan son pare diviníssim li va preguntar quins regals volia rebre, ella va respondre “la virginitat eterna”, carai de criatura, però hi va afegir “tants noms com el meu germà” que es deia Apol·lo, Febus, Piti, Deli, Cinti, Lici i fins i tot Apulu depenent del lloc. També va demanar una capa de color safrà amb la vora vermella per anar a caçar i una gossada −de gossos, sí. I després direm que la canalla d’avui té moltes rareses, oi? Que els programes de la NASA es diguessin, primer, Apol·lo, i després, Àrtemis, no és casualitat −res no n’és, my friend! Amb el projecte Apollo es va arribar a la lluna, hi va haver encerts, catàstrofes, exploracions i expectatives. L’any 2019 arribaria, ella, la germana, Àrtemis, un projecte amb millor tecnologia de navegació, hi van quatre astronautes, entre els quals un home negre i una dona −canvis, que dèiem, oi?−, diferència de vehicles, diferent trajectòria i nous rècords, apropar-se a poc més de 6.500 quilòmetres de la lluna i la pretensió d’algun dia establir una presència sostenible a la Lluna. Que fort, no?

−On viuràs de gran, Martí?

−Va, carallot! Tu sí que estàs a la lluna!

Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.

© Segre