L’Assemblea Educativa de Catalunya: el contrapoder que sacseja el taulell de la crisi a l’escola

L’autoorganització dels docents guanya pes en la represa del conflicte amb Educació davant l’estancament de les negociacions entre sindicats i conselleria

«L’organització de la societat ha de fer-se de baix a dalt, per la lliure associació i federació dels treballadors en associacions». Ho apuntava Mikhaïl Bakunin, pare del corrent filosòfic anarquista, a La Comuna de París i la idea de l’Estat (1871), obra en què fixa les bases del que, des del seu prisma, ha de ser la reestructuració social. La clau, per a Bakunin, és anar sempre «de baix a dalt», també en les lluites contra el poder. Més d’un segle després, aquesta idea segueix ben viva en el conflicte educatiu, on les assemblees de centre s’han convertit en peces clau del pols contra la conselleria d’Educació, dirigida per Esther Niubó. Un conflicte latent que es reprendrà el 8 de setembre amb la primera vaga del curs, convocada el dia del retorn a les aules.

D’aquesta idea de construir «de baix cap a dalt» neix l’Assemblea Educativa de Catalunya (AEC), una organització articulada durant el passat cicle de mobilitzacions amb l’objectiu de «prendre la iniciativa i aconseguir millores estructurals per l’educació treballant des de la base». Malgrat que aquest organisme és relativament nou, el fons sobre el qual es construeix no ho és: «Les assemblees de centre fa anys que funcionen, però el setembre passat vam veure que ens calia una estructura més forta», assevera Ramon Castell, membre de l’AEC, en conversa amb Nació.

Amb la radiografia de necessitats feta, els centres van organitzar-se internament i estenent els seus mecanismes de trobada fins a crear aquest organisme, el qual agrupa totes les assemblees de docents del país. Ja n’hi ha més de 530, amb 31.246 treballadors afiliats. «La gent està disposada a fer xarxa», argumenta Castell. Les assemblees sempre han tingut pes dins l’articulació de l’estratègia sindical del conflicte amb la conselleria, però ara n’han guanyat encara més impulsant l’aturada del primer dia de curs, la qual es va gestar durant una de les trobades mensuals d’aquest organisme, aquella vegada a Sant Celoni.

La irrupció d’aquest espai de decisió ha estat, generalment, ben rebuda per les organitzacions sindicals del sector, especialment els sindicats situats en l’espectre ideològic que tendeix més a «l’anarcosindicalisme»: «El que dona força a la unitat sindical [més enllà de les organitzacions] és que existeixin espais així», defensa la secretaria general de la CGT, Laura Gené, que destaca la importància que la gent «se senti partícip» del conflicte. També ho defensa Marc Martorell, portaveu de la Intersindical, que fa gala de l'»autoorganització» del col·lectiu docent. La irrupció de l’AEC, però, també pot fer trontollar algunes de les reivindicacions sindicals.

Escoltar la veu dels docents, també en les discrepàncies

Des de l’inici del pols amb el Departament d’Educació, els sindicats sempre s’han abanderat d’escoltar les reivindicacions del col·lectiu i adaptar-se a les seves prioritats. Ho hem vist amb la USTEC desmarcant-se del preacord assolit amb la conselleria després de la negativa massiva a la consulta; o també amb Professors de Secundària posant la seva signatura al costat del pacte amb CCOO i UGT davant l’aval de la seva afiliació, satisfeta amb les millores esgarrapades per als professors d’ESO -com l’increment de places per a catedràtics. Jugar aquesta carta ha reforçat la presència dels sindicats que no han acceptat en cap cas les ofertes del Govern. En canvi, ha debilitat la posició negociadora dels que sí que ho han fet, amb la USTEC com a principal afectat. Prioritzar per sobre del tot la voluntat del col·lectiu té molts avantatges, però també........

© Kaos en la red