Casal Jaume I d'Elx. / A. Agulló

El dimecres 10 de juny del 1987 se celebraren a l’Estat espanyol les terceres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura de Franco (també les autonòmiques i les europees). Els partits polítics amb component valencianista, al davant dels pobres resultats obtinguts del 1977 ençà, i, per tant, amb la carència de càrrecs públics, s’havien anat integrant en el PSOE o en el PCE, malgrat les reticències que socialistes i comunistes espanyols havien tingut històricament envers les llengües i el fet nacional perifèrics (molts d’ells, d’aleshores i d’ara, malgrat ser valencianoparlants, no han escrit mai en valencià: ni saben fer-ho, ni volen aprendre’n). Quan, també a la vista dels pobres resultats obtinguts, el 1986 els comunistes havien fundat Izquierda Unida (i Esquerra Unida), s’incrementà la coalició de forces progressistes i valencianistes a l’esquerra del PSPV-PSOE.

En la preparació de les candidatures al municipi d’Elx hi hagueren dos fets significatius en el si de l’esquerra local. Per una banda, el secretari general local dels socialistes, Diego Macià, desbancà Ramon Pastor com alcaldable «manu militari» (caigué malalt del disgust, el pobre Ramonet), però Joan Lerma i Antonio García Miralles (1942) decidiren, també «manu militari», que el cap de llista havia de ser Manuel Rodríguez, deixant Diego Macià en segon lloc, una cosa que implicà innumerables problemes els anys següents en el si del govern municipal.

Cartell d'Unitat del Poble Valencià. / Col·lecció particular

Per altra banda, a Elx -contràriament a la resta del País Valencià- no hi hagué coalició d’Unitat del Poble Valencià, la força política valencianista majoritària aleshores, i Esquerra Unida (unió, coalició o integració que, sota diferents marques electorals, s’anà produint fins ara mateix). Unitat del Poble........

© Información