Il·lustració del Lloret / Gaspar Jaén i Urban

Encara que habitualment solen trobar-se com arbusts, els dos llorets -així els anomenàvem, llorets- que teníem a l’hort de Motxo, disposats simètricament, un a cada costat del jardí vell, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre. En les tardors sense pluges, després de la seca de l’estiu, les petites baies negres i les fulles lanceolades, coriàcies, perennes i aromàtiques, d’un color verd fosc, ingredient fonamental de molts plats casolans, s’arrojaven amb una misèria blanquinosa que les deixava brutes i apegaloses -sobretot pel revers-, i la mare les havia de rentar ben rentades per poder-les fer servir a la cuina on, sovint, es penjaven d’un clau en un manollet.

Un any, una ventada trencà part de la capçada fullosa del lloret de llevant, però vam netejar la trencadissa amb la destral i les branques joves borraren amb vigor nou, verdes i ufanes. De l’arrelam extens i profund escampat pel jardí vell de l’hort -i també de les siments- naixien nombroses mates noves que, de tant en tant, tréiem amb cura per donar a les amistats. I al voltant del tronc principal creixia de terra una munió de branquillons d’un verd clar, lluent, tendríssim, que el pare solia arrencar de soca-rel amb el fes, però que jo vaig preferir deixar créixer fins una........

© Información