Marià Lorca, Jordi Pujol i Francesc Canet. / Arxiu de Francesc Canet

Des del mateix dia que es va conèixer la seva mort, EMPORDÀ ha estat publicant articles de reconeixement a Marià Lorca i Bard (1938-2026). L’actual alcalde de Figueres i tots els seus predecessors vius, fossin del color polític que fossin, així com periodistes, regidors i especialistes en Dalí, han signat glosses totes elles molt respectuoses i, merescudament, elogioses amb la trajectòria política i, especialment, amb la personalitat -la humanitat, en un terme que es repeteix sovint- de Lorca. Ho repeteixo: merescuts. Segur que Marià Lorca va fer un munt de coses bé -com a polític, com a empresari i com a persona- i d’altres de menys bé. Perquè així som les persones, imperfectes. Quan mor una personalitat, com era el cas de Marià Lorca a Figueres, sempre es tendeix molt a l’elogi. Un elogi que, tanmateix, sol ser més escàs en vida. I, especialment, en el cas dels polítics, és més difícil quan s’està en l’exercici del càrrec.

La legítima confrontació ideològica, els diferents punts de vista segons el moment vital de cadascú o les enrabiades puntuals per "aquell ha dit això" o "ell no m’ha fet cas en això altre" solen projectar ombres sobre el llegat deixat per alcaldes o presidents de govern que, com va ser el cas de Lorca a Figueres, han ocupat durant molts anys un càrrec rellevant. Només el pas del temps, i una feina més pròpia d’historiadors que de periodistes, acaba posant el focus en l’obra feta. En el cas de Lorca, l’obra no és poca. I va molt més enllà de la coneguda gesta d’haver assegurat que Salvador Dalí fos enterrat sota la cúpula del Teatre-Museu de Figueres.

El 1982, en una conversa entre tots dos, que Lorca encara recordava amb claredat fa ben pocs mesos, Jordi Pujol el va convèncer perquè l’any següent encapçalés la llista electoral de CiU a Figueres. Avui, en una conversa ja malauradament impossible, tots dos podrien parlar de quan i com es valoren els llegats dels polítics.

© Empordà