Les vistes que es poden contemplar mentre badem. / SANTI COLL

Aquests dies de canícula del vuitè mes de l’any donen ganes de badar. Badar de debò. Amb dedicació i vocació. Sense presses ni objectius. Sense res a rendibilitzar, produir ni optimitzar.

Perquè encara que siguem a l’Empordà i visquem eminentment del turisme, hi ha una privilegiada espècie d’empordanesos que, durant unes setmanes mal comptades, no som ni treballadors ni turistes a la nostra pròpia terra. Ens trobem de vacances, aposentats en els llimbs de la vida i amb possibilitats de fer el badoc.

És clar que la cosa no és tan fàcil. Per arribar a aquell estatus cal abans haver aconseguit uns dies no laborables a còpia de treballar en una desmesurada proporció: onze mesos a les trinxeres contra un mes in albis. I assumir que abans de la necessària desconnexió caldrà haver fet........

© Empordà