Fa uns anys corria un lema entre l'esquerra «revolucionària» que deia allò de «cap agressió sense resposta». Doncs bé, el veïnat catalanoparlant (sobretot al País Valencià i les Illes Balears) és víctima amb relativa freqüència d’agressions verbals i físiques (el clàssic «no te entiendo, háblame en español») pel mer fet d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquesta terra. Els exemples els podeu trobar en les hemeroteques recents i solen donar-se en establiments d’hostaleria amb cambrers majoritàriament sud-americans.

La comoditat, les ganes de no tindre bronca, la por o el cansament fan que la immensa majoria de conveïns nostres canvien al castellà quan són comminats a fer-ho. Sóc conscient que ser un valencià conscient cansa. Passa, però, que les agressions mai són producte d’un problema de comprensió lingüística real sinó de la mentalitat/burrera imperialista espanyola. I això no ho podem tolerar; cal plantar-se amb dignitat i dir no amb tota la contundència que calga. Fruit de la meua determinació d’exercir de «valencià normal», he tingut desenes de discussions, bronques i altercats perquè el cambrer de torn no m’ha entès si demane........

© El Temps