A casa hem optat, sempre, per la sanitat pública. Per això, quan vaig caure un bac baixant muntanya, quan vaig relliscar d’esquena al fang humit i, en alçar-me, a penes podia caminar, ens vam dirigir, només arribar al poble, a l’ambulatori. Alguna cosa se m’havia clivellat, o trencat, a la zona lumbar.

Després de fer una llarga cua, em va atendre una xica amb bata blanca, que, somrient, teclejà un ordinador i em passà un paper amb l’hora i el dia de la visita. Ocupat en donar-li les gràcies, quasi no m’adone que la cita és per a vint-i-tres dies més tard. Ho comprove, torne arrere, li ho dic. “El dolor el tinc ara, en aquest mateix moment, a penes puc caminar. No puc esperar vint-i-tres dies”. Amb la mateixa amabilitat........

© El Temps