Una grisor tenebrosa semblava haver aconseguit imposar-se en la política catalana dels darrers anys. En un marc de renúncies compartides, les dues forces polítiques hegemòniques del que fou l’independentisme entre el 2012 i el 2019 (ERC i Junts) han anat sucumbint als cants de sirena provinents del PSOE en forma d’estabilització, pacificació, bona gestió, oportunitat històrica, realisme… i tota una llarga llista de conceptes que es resumeixen en un de sol: el retorn a l’autonomisme.

La teoria que donava cobertura a aquest canvi radical d’estratègia venia a dir que davant la (suposada) incapacitat d’encarar una confrontació democràtica amb l’Estat espanyol, el que calia fer era dedicar-se a una gestió del mentrestant que permetés eixamplar la base i anar guanyant gradualment quotes de sobirania: res més lluny de la tossuda realitat.

Tot i disposar d’un veritable exèrcit de propagandistes, mitjans de comunicació, entitats subvencionades i personatges influents amb suculentes nòmines (d’aquells que tan sols alcen la veu quan els desastres electorals provoquen un ERO al partit o a la........

© El Punt Avui