Uns amics van assistir a un dels concerts que Rosalía ha ofert a Barcelona i em van enviar una fotografia, en rigorós directe, feta amb el mòbil per demostrar l’escassa distància que existia entre l’escenari i l’espai on havien plantat els peus. La imatge tenia només aquest objectiu, així que van elegir el moment a l’atzar, sense cap més intenció que presumir de la situació de privilegi i sense reparar en quins elements quedaven enquadrats en la instantània. És una foto vertical on es veu la cantant de Sant Esteve Sesrovires, però on sobretot crida l’atenció la gran quantitat de telèfons mòbils que estan enlairats. M’atreveixo a dir que un telèfon per persona. Amb la democratització dels dispositius mòbils, el públic dels concerts es va començar a dividir entre qui estava tremendament preocupat per gravar vídeos i més vídeos que mai revisarà i aquells altres, el sector dels clàssics, que resistien a les novetats tecnològiques i gaudien del concert a la manera clàssica, que vol dir permetre que la música t’atrapi sense estar pendent de res més. Ara, sembla que la divisió també és entre dos, però amb canvis importants: d’una banda, hi ha els qui situen el telèfon mòbil a l’altura del cap per no molestar la gent de darrere –que probablement també té el mòbil a la mà–, que és una opció que t’obliga a visualitzar a través d’una pantalla l’artista que tens a pocs metres, oblidant que has pagat una morterada per veure aquell directe. Després, hi ha el segon grup, el del pla B, que consisteix també a gravar, però col·locant el mòbil per sobre del cap per poder gaudir de l’actuació amb els propis ulls, però sabent que dona pel sac a una part del públic. Els qui ja són una espècie en perill d’extinció són els qui no treuen el telèfon de la butxaca perquè tenen un únic objectiu que cada cop sona més romàntic: gaudir de l’actuació.

© El Punt Avui