Parlar català. Només això. Vint-i-un dies seguits, sense excepció, sense tria de lloc ni de persona. Al taulell del forn, a la consulta del metge, al seient de l’autobús, a la feina, a la cua del supermercat. Davant del qui l’entén i del qui no. Sense explicacions prèvies, sense disculpes, sense abaixar el to ni canviar de registre.

Malauradament, mentre no siguem un país independent, la nostra llengua i la nostra identitat estaran sempre en qüestió. No és una opinió: és un fet estructural. Espanya tolera la llengua pròpia mentre no molesti, mentre no ocupi l’espai que li correspon per dret propi. I així, cada dia, el català ha de justificar la seva existència, ha de competir amb una altra llengua oficial que ho és tot menys neutral, ha de demanar permís implícit per ser usada. Sense independència, la pressió no s’atura mai; només canvia de forma:........

© El Punt Avui