Molts dels que em llegiu pensareu que, probablement, passo un moment vital complicat, en el qual he fixat la societat i tot el que l’envolta en el meu motiu de lluita, i potser és així. Us he de confessar que mai m’he sentit tan indignada pels temes que avui tracto, una vegada i una altra, en els meus escrits, sigui des d’un aspecte o un altre. I si el mes passat em dolia el poc futur que la societat ofereix als nostres joves, avui l’objecte dels meus neguits és la pressió a la qual ens sotmet el fisc.

Algun lector em preguntava si volia tornar a les èpoques en què manava aquell que va abolir el règim democràtic existent –alabat sigui Déu, no!–. Més aviat tornaria als anys vuitanta o noranta del segle passat, on la feina la trobaves a les cantonades, tot era –o semblava– possible i la pressió fiscal la notàvem poc. Coses de l’edat, probablement!

Però el que no es pot negar és que avui entre la classe mitjana –o mitjana-baixa, no ens enganyem, que la mitjana-alta gairebé ha desaparegut– hi ha la sensació creixent d’estar atrapats en un engranatge que t’ofega, que no afluixa. I no és exagerada aquesta sensació, ni tampoc som preses fàcils d’un victimisme col·lectiu. Només cal observar el que ens envolta. Una observació que ens posa al davant una realitat indiscutible: els que acumulen el capital, que en són pocs, tenen mecanismes per esquivar el sistema. I dels altres... Dels altres va aquest article.

Ens agradi o no, la realitat és que la pressió fiscal que pateixen les rendes mitjanes i baixes (és a dir, pràcticament tots) és absolutament asfixiant. I a més es diversifica com una teranyina sobre el que guanyes, sobre el que compres, sobre el que estalvies, heretes o, fins i tot, sobre el que intentes emprendre. I no només sobre les “coses” sinó també sobre el temps. És un sistema que fiscalitza el present, el futur, però també el passat. Quantes vegades l’herència, un bé esperat, es converteix en una trampa? No estem parlant d’un patrimoni milionari, sinó del pis dels pares on has viscut la teva infantesa, comprat amb la suor d’anys de sacrifici o hipoteques interminables, però que el sistema fiscal valora com si es tractés del mateix Taj Mahal. I vet aquí la paradoxa. Allò que podia representar un petit coixí per alleugerir els anys de vellesa es converteix en una pedra lligada al coll que o deixes anar o t’ofega.

Ah, però, les grans fortunes! Amb capital, que fàcil que resulta crear estructures, fundacions, societats patrimonials i pagar bons assessors que converteixin els impostos en meres formalitats o amb actius desgravables... Davant d’aquest escenari, el treballador, sigui per compte d’altri o bé un sofert autònom, es converteix en el contribuent més fàcil de controlar i, per descomptat, d’esprémer com una mísera llimona. Ho tenim tot registrat. Entrades, sortides, tot aprofitable per a l’Estat. Qui tingués estructures legals perfectament dissenyades per evitar la pressió del fisc! Que no és il·legal, i tant que no, és intel·ligent, però la intel·ligència en temes fiscals és cara, només a l’abast d’uns quants privilegiats, i és justament la que el sistema premia, mentre que castiga impunement la transparència de dades del treballador corrent.

Però el tema no acaba aquí. Si l’impost estrella per excel·lència, l’IRPF, grava allò que guanyes i encara et queden quatre xavos al calaix, vindran els impostos indirectes, que no distingeixen entre rics i pobres, que no entenen de desigualtats socials i que encareixen igual les estovalles de seda que els hules barats. El cistell de la compra, la roba dels teus fills, les reparacions del vehicle... Veritables impostos a la supervivència. I si parlem dels impostos especials, llavors ja... bona nit i tapa’t! Carburants, electricitat, tractats com si fossin veritables articles de luxe. Voleu que parlem d’emprenedoria? Definim-la: autèntica cursa d’obstacles fiscals, farcida de complexitats burocràtiques i impostos que no s’aturen davant l’adversitat. I no és la definició més acurada.

La paradoxa final? Com és possible que paguem tant per rebre tan poc? No seré jo qui us doni la resposta. Però em jugaria una part del que pagaré de la renda aquest any que la mala gestió i la mala praxi de les institucions hi tenen alguna cosa a veure. I si deixéssim de donar per fet que canviar el sistema és inevitable?

© El Punt Avui