Fa un parell d’anys ja escrivia aquestes línies i, arran de la insistència del govern català amb el Plemcat –una prova pilot que podria obrir la porta a la industrialització eòlica del golf de Roses–, em sembla oportú tornar-hi. Recupero aquell fil perquè, amb el pas del temps, algunes idees no només persisteixen, sinó que demanen ser dites amb una mica més de convicció. Aleshores escrivia... un tros de tovallola blava amb flors sobre un mantell marró de sorra –petita, granulada i calenta– que alhora és acariciada per un vaivé d’aigua salada i blava. Blava, grisa, verda o turquesa... Colors que canvien segons la llum, el fons o el moviment. Un mar que dona vida a una immensitat d’animals i plantes sovint desconeguts, de formes i colors fascinants: fadrins, salpes, guiules, coralls, tomates de mar, posidònia, crancs, pegellides, estrelles vermelles, clavellines, gorgònies... Un mar que no només ens alimenta, sinó que ens regula. Que actua com un termòstat natural, modulant el clima amb els seus corrents i els seus equilibris delicats de temperatura i salinitat. Corrents que, silenciosament, condicionen la vida o el gel en indrets dins la mateixa latitud, com passa entre Groenlàndia i Suècia. El canvi climàtic és una realitat que altera dinàmiques profundes i que pot tenir conseqüències importants, també a casa nostra. Davant d’això, costa no preguntar-se fins a quin punt les respostes que es plantegen són suficients o si, potser, continuem confiant massa en solucions que no acaben d’afrontar l’arrel del problema. Perquè no sembla fàcil –ni immediat– disposar de fonts energètiques que permetin sostenir el ritme actual sense impacte. I potser per això caldria mirar més enllà de la substitució agressiva i insostenible i pensar també en la transformació: en com vivim, en què necessitem realment, en quin model de benestar volem. I alhora implementar renovables coherents amb el territori. Són preguntes incòmodes, però inevitables si volem anar una mica més enllà de pedaços puntuals. Mentrestant, el mar hi és. Persistent. Canviant i alhora constant. I nosaltres hi tornem: a la tovallola blava amb flors, al mantell de sorra, al vaivé que ens acarona els sentits. Potser encara a temps d’entendre que no és només un paisatge, sinó un equilibri fràgil que no admet experiments irresponsables.

© El Punt Avui