En els diferents episodis que van conduir a la coronació de Joan Carles I, la posició de Franco, la redacció de la Constitució i el posterior referèndum, es parla poc del trist paper d’Helena de Borbó i sobretot del seu pare, que va fer tot el possible perquè la seva filla gran no tingués cap possibilitat d’asseure’s al tron espanyol, a diferència per exemple d’una descendent seva que sí va poder regnar, Isabel II, filla de Ferran VII. Aquella successió havia tingut lloc gràcies a la Pragmàtica Sanció del 1830 de Ferran VII després de casar-se, sense un pretendent al tron clar, amb la seva neboda, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, a la qual no havia ni conegut. Tot molt bé. Però l’enllaç va donar el fruit esperat, un hereu al tron. De fet, va ser una nena i no un nen. Heus aquí el problema.

El 1977 Joan Carles I era plenament conscient d’aquella norma, que donava la possibilitat a les dones d’accedir al tron, amb un matís, “sempre que no tinguessin germans barons.” Aquest era el ferro roent al qual calia agafar-se. La legislació havia anul·lat l’antiga llei sàlica, d’origen medieval, que prohibia l’arribada de les dones al tron. Per alguna raó o raons –el lector hi pot posar tota la imaginació que desitgi–, l’aleshores rei espanyol va conspirar a la seva manera declarant que la seva filla gran només seria reina per sobre del seu cadàver. La llei, deia, l’emparava i se li’n fotia què diria la gent sobre fer passar el fill menor al davant de la filla gran.

A la monarquia espanyola el debat entre la llei sàlica i la Pragmàtica Sanció ja havia fet córrer rius de sang a tot arreu. Va ser l’origen de les guerres carlistes. Ferran VII no va proclamar-la perquè es descobrís a ell mateix com el primer feminista de la història entre els Borbons. Era una decisió política. Volia Isabel de reina. Calia aturar els peus a l’altre pretendent, el seu germà Carles Maria Isidre de Borbó, absolutista de la vella escola, que ja havia estat nomenat fins i tot príncep d’Astúries, l’antesala al tron absolut. Molts historiadors creuen que una finíssima línia encara separa avui dia els partidaris d’Isabel II i els de Carles Maria Isidre de Borbó –els carlins– en certs indrets no només de fora de Catalunya. Els més ancorats a l’esquerra són capaços d’identificar, només amb una enquesta electoral a les mans, la posició a favor d’Aliança Catalana en la Catalunya interior amb el carlisme de fa dos segles. Fins no fa pas massa el Partit Carlí de Catalunya encara organitzava les seves pròpies activitats.

Però parlàvem, és clar, de com la decisió de Ferran VII, proclamar la Pragmàtica Sanció, va generar dubtes entre els redactors de la Constitució, que veien davant seu un nou món en què la igualtat de gènere s’havia d’obrir pas. Això va provocar la fúria de Joan Carles I. No ho podreu llegir en el seu recent panegíric de memòries, però sí en l’obra de Pilar Eyre –no hi ha ningú més informat que ella– Yo, el Rey (2020, La Esfera). En plena redacció de la Constitució, el monarca va coercir Adolfo Suárez sobre la qüestió d’Helena i una hipotètica derogació de la llei de Ferran VII. “La meva filla gran no està en condicions de regnar.” Aquesta és la frase literal que el Borbó va dir a Suárez perquè avisés els “savis” –segons ell– que estaven redactant el text constitucional perquè ho tinguessin en compte. Abans, ell mateix ja s’havia anticipat, el gener del 1977, proclamant Felip com a nou príncep d’Astúries, un senyal clar de qui havia de ser el futur successor. Van ser una colla de fets consumats que van deixar Helena, que no va tenir ni veu ni vot en tot plegat, fora de qualsevol possibilitat de regnar. De les pressions del rei en va sorgir l’article 57 de la Constitució, en què s’assenyala clarament que l’Estat espanyol és una monarquia hereditària basada en la primogenitura i representació, afavorint la línia anterior, el grau més proper, i sobretot el baró sobre la dona en el mateix grau. En aquell moment alguns van expressar algun dubte sobre la “modernitat” d’aquell article concret. El debat el va tancar el mateix rei: “Helena no pot regnar i punt final. No tinc per què donar més explicacions. Hi ha un noi? Doncs és aquest el que ha d’heretar.” Els redactors del text, doncs, van haver-se d’empassar qualsevol escrúpol, sobretot els més alineats a l’esquerra, com ara Gregorio Pérez-Barba i sobretot Jordi Solé Tura.

El 6 de desembre del 1978 la Constitució es va aprovar en un referèndum en què els ciutadans tampoc van poder escollir quin sistema polític desitjaven. Era allò o res. I a partir de llavors la vida de la dona que hauria pogut regnar va ser la d’una aristòcrata sense responsabilitats que sempre va gaudir de la protecció de la premsa del cor, sobretot dels mitjans més afins a la monarquia. Paradoxalment, tot i la mala jugada que li va fer el seu pare, sempre li ha fet costat; fins i tot ara és qui més al visita a Dubai. Sense estar al seu lloc, la sensació és que el Borbó li va fer un favor. Algunes decisions que va prendre posteriorment, les poques de les quals tenim informació, així ho corroboren, com ara la tria del seu marit, Jaime de Marichalar, i l’educació dels seus fills, Victòria i Froilà, que no són precisament metges, enginyers o persones amb una cultura excelsa.

No va heretar la corona, però tal volta si juga bé les cartes sí que podria quedar-se una fortuna tant o més important, l’econòmica. Felip VI es va fer el milhomes signant la renúncia als milions que el seu pare té en una fundació a Suïssa. Helena, doncs, és la favorita per rebre, no només aquests diners, sinó tots els altres que hi pot haver escampats pel món. Això sí, haurà de passar per Hisenda. De moment no se li coneix, a diferència de la seva germana, cap tripijoc legal. Potser no era més intel·ligent que ella, però potser sí més llesta.

© El Punt Avui