En els diferents episodis que van conduir a la coronació de Joan Carles I, la posició de Franco, la redacció de la Constitució i el posterior referèndum, es parla poc del trist paper d’Helena de Borbó i sobretot del seu pare, que va fer tot el possible perquè la seva filla gran no tingués cap possibilitat d’asseure’s al tron espanyol, a diferència per exemple d’una descendent seva que sí va poder regnar, Isabel II, filla de Ferran VII. Aquella successió havia tingut lloc gràcies a la Pragmàtica Sanció del 1830 de Ferran VII després de casar-se, sense un pretendent al tron clar, amb la seva neboda, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, a la qual no havia ni conegut. Tot molt bé. Però l’enllaç va donar el fruit esperat, un hereu al tron. De fet, va ser una nena i no un nen. Heus aquí el problema.

El 1977 Joan Carles I era plenament conscient d’aquella norma, que donava la possibilitat a les dones d’accedir al tron, amb un matís, “sempre que no tinguessin germans barons.” Aquest era el ferro roent al qual calia agafar-se. La legislació havia anul·lat l’antiga llei sàlica, d’origen medieval, que prohibia l’arribada de les dones al tron. Per alguna raó o raons –el lector hi pot posar tota la imaginació que desitgi–, l’aleshores rei espanyol va conspirar a la seva manera declarant que la seva filla gran només seria reina per sobre del seu cadàver. La llei, deia, l’emparava i se li’n fotia què diria la gent sobre fer passar el fill........

© El Punt Avui