Dilluns va fer 90 anys de la històrica victòria del Front Popular a les eleccions del 1936 sobre la dreta feixista i tradicional espanyola. Una operació similar amb vista als comicis del 2027 sembla encara una utopia, però si hi ha un polític que no deixarà d’intentar-ho és Gabriel Rufián, el portaveu d’ERC al Congrés. Ahir ho va tornar a deixar clar en una multitudinària xerrada amb Emilio Delgado, portaveu de Més Madrid a l’Assemblea de Madrid. A la capital s’hi mou com peix a l’aigua. Va ser rebut com una autèntica estrella de rock. El seu poder de convocatòria és innegable. Desenes de persones es van quedar fora de la sala Galileo Galilei.

La proposta de Rufián és cada vegada més clara, que les forces d’esquerra més enllà del PSOE es posin d’acord a “totes les províncies” per presentar candidats comuns i sumar el màxim de vots possibles –“escó per escó”– que eviti l’escenari ara mateix més probable, una victòria de la dreta i l’extrema dreta amb més de 200 escons i un futur govern amb Santiago Abascal de ministre de l’Interior. “O de president”!, com va cridar una dona des de la platea.

Malgrat que la proposta no compta amb el suport del seu propi partit i tampoc de formacions com Podem, Bildu, Compromís o el BNG, Rufián hi va insistir tot i que va assumir que això li portarà problemes en el seu propi partit. Va oferir també fórmules de com dur-ho a terme: “Ciència, mètode i ordre.” “Quin sentit té competir entre nosaltres? Necessitaríem tres o quatre punts en comú i formar un grup parlamentari amb les línies que més ens uneixen. Per exemple, la de l’habitatge.” Va posar com a exemple la relació de Compromís i ERC. “Al País Valencià no té cap sentit que ens hi presentem nosaltres si això els resta vots.” En la seva intervenció, interrompuda constantment pels aplaudiments de l’audiència, va alertar que si els aparells dels partits no feien possible un acord com aquell, de poca cosa servirien una dotzena d’escons d’ERC a Madrid si el PP i Vox tenien una majoria absoluta. “El que veiem a l’Argentina amb Milei o als Estats Units amb Trump, ho tindríem aquí.” “Personalment –hi va afegir–, tinc por. Venen il·legalitzacions i empresonaments.”

Rufián, tot i presentar-se amb una aura de messies de l’esquerra que ja voldrien molts –és el més ben valorat del CIS–no va amagar diversos cops que és independentista i que l’objectiu del seu partit és acabar organitzant un referèndum d’autodeterminació, cosa que ningú com era d’esperar va aplaudir: “Però dit això, no deixaré de defensar els treballadors de la resta de l’Estat.”

Emilio Delgado va fer una anàlisi més realista de la situació política actual. “El problema és que no arribem a sectors estructurals de la societat, des dels joves dels barris obrers fins a la gent del camp. Per molt que ens unim, si acabem amb un dotze per cent de vots, no haurem fet res.”

En la trobada hi van assistir representants d’IU, Més Madrid i els Comuns. Oriol Junqueras, que va ser convidat pel mateix Rufián, no s’hi va acostar, tot i que corria per Madrid. La gràcia que li deu fer tot plegat. De fet, aquesta batalla per la unió dels partits d’esquerra tot just acaba de començar. Sumar, IU, Més Madrid i els Comuns han optat per reactivar la seva pròpia aliança, que fins ara ha estat liderada per Yolanda Díaz, i celebraran un gran acte de refundació dissabte també a Madrid.

© El Punt Avui