La ramaderia catalana ha tornat a viure un any dur. Un any marcat per la pressió constant de les malalties dels animals i per la fragilitat d’un sector que, malgrat ser estratègic per al país, sovint està en precari. Les xifres parlen per si soles i s’ha hagut de sacrificar un gran nombre d’animals en un context amb l’amenaça persistent de la pesta porcina africana, que encara no ha colpejat de ple però que obliga a mantenir totes les alarmes activades. Aquesta realitat no és només una qüestió sanitària o veterinària; és també un problema econòmic, territorial i, en última instància, alimentari. La ramaderia és una peça fonamental de l’economia catalana i del sistema agroalimentari del país. Dona feina directa i indirecta a milers de persones, sosté bona part de l’activitat en zones rurals i garanteix una part essencial de la producció d’aliments. Quan un brot obliga a sacrificar milers d’animals, el cop no el rep només una explotació concreta; el rep tot un sistema productiu. Els ramaders coneixen millor que ningú la importància de les mesures de bioseguretat i dels controls sanitaris. Fa anys que el sector s’hi ha adaptat amb una professionalització creixent i amb inversions freqüents per reduir riscos. Però hi ha factors que escapen al seu control: la globalització dels mercats, els moviments d’animals i mercaderies, el canvi climàtic o la circulació de fauna salvatge que pot actuar com a vector de malalties. Tot plegat dibuixa un escenari en què la prevenció és cada vegada més complexa i costosa.

En aquesta situació, les administracions han reaccionat amb ajudes i compensacions. És just reconèixer-ho, però també és evident que sovint arriben tard o es queden curtes perquè no sempre cobreixen les pèrdues reals ni les inversions. El repte és, per tant, més profund. Si la ramaderia i l’agricultura són sectors estratègics –i ho són– cal que les polítiques públiques ho reflecteixin amb claredat. Això vol dir reforçar sistemes de prevenció i control, millorar compensacions o garantir que les explotacions tinguin eines per resistir crisis sobtades. També, entendre que la seguretat alimentària comença molt abans que els productes arribin al plat.

© El Punt Avui