Catalunya és l’únic país de la Unió Europea on els ciutadans som governats per unes lleis que mai hem avalat, sense mai haver-les votat democràticament. L’Estatut votat pel poble de Catalunya el 2006 va ser estripat i rebregat amb mil trossos malgrat haver estat aprovat al Congrés dels Diputats espanyol. Un cop d’estat judicial que dura i perdura. Una anomalia d’escàndol encallada en els laberints foscos de la política espanyola. Ni dretes ni esquerres, cap partit té, ni presenta, una proposta per a Catalunya. Fa veritat el que s’escrivien Fuster i Pla, “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Aquest realitat ens du a una conclusió, per fer qualsevol actuació ambiciosa que vulgui endegar Catalunya per encarar les seves demandes, sigui infraestructures, educació, sanitat, canvi climàtic, igualtat social, justícia, etc., ens cal ajut internacional. Sense aquest, tot el que depengui només de l’Estat espanyol és condicional, eteri, està en funció de la conjuntura política del moment, de qualsevol territori, de les eleccions de torn, de les banalitats polítiques dites per qualsevol bocamoll tipus Ayuso a Madrid, González a Sevilla, el president de l’Aragó, l’esquerranós canviant d’unes sigles que giren cercant un món entotsolat estèril o a mercè de la darrera bajanada expressa d’una catalanofòbia que ratlla l’odi. Tot és parlar i prometre, declaracions i rodes de premsa, xerrameca i al final fum.

El desencís per la manca de suport internacional rebut com a poble i cultura que vol seguir el seu propi camí és profund. És veritat que la UE va aturar l’agressió policial ferotge de l’1 d’octubre del 2017; aigua passada, sí, però d’aleshores ençà, res de res. Ni tan sols complir les promeses fetes per la UE de potenciar un diàleg entre l’Estat i Catalunya. Res.

Ens aclaparen amb continuades xifres econòmiques les reivindicacions més peremptòries –gestionades, això sí, per l’Estat espanyol–, com a teatre de fons una UE que ha esdevingut un ens burocràtic sense els valors bàsics més fonamentals, i així ens va. Ascensos de forces polítiques que sumen mediocritat, ignorància i rebuig a altres éssers humans. La idea primigènia de crear l’Europa dels pobles ha passat a ser una UE que és un organisme fred, llunyà de la gent, asèptic i poruc a l’hora de lluitar de debò per la pau. Ni a Ucraïna, ni al vesper de l’Orient Mitjà. Avui l’Iran, sempre, però, l’estat militar d’Israel. Fent de titelles d’un Trump que supera tot l’imaginable de dirigent polític esperpèntic.

L’any 1987 manava el PSOE –joves nacionalistes espanyols, segons The New York Times–, que continuava la campanya de desprestigi cap al nacionalisme català. L’aleshores president Pujol ens va convidar a dinar als membres de la Fundació Acta, una mena d’espai de debat intel·lectual dins el catalanisme de finals del segle XX. Teníem entre 35-40 anys i cap de militància partidista professional. J.B. Culla n’era l’impulsor, que recordi hi érem Vicenç Villatoro, A. Viladot, J. Colomer, Pilar Rahola, Vicenç Altaió i J. Gifreu. En la conversa vaig criticar durament Samaranch. Pujol va dir que penséssim sobre el següent: el 1974, sent Samaranch president de la Diputació, va rebre el Comte de Godó, de La Vanguardia, franquista irredempt; J.M. Lara, qui comandava tropes franquistes a Barcelona en l’ocupació militar de l’any 1939 i que amb tota mena d’influències i foscos afers acabaria creant un imperi editorial, i Jordi Pujol, aleshores a Banca Catalana. La delegació era molt significativa.

Demanaren ajut a Samaranch per poder fer una Exposició Universal o Internacional i així fugir de l’ofec econòmic del franquisme a Catalunya. La resposta seva va ser: res de tot això, és passat. Ara cal que sigui un fet ineludible per l’Estat i que ens beneficiï en concret. L’únic que l’Estat no pot obviar d’inversió –va afegir-hi– és amb un compromís internacional. Això és, va dir Samaranch, dur els Jocs Olímpics a Barcelona. No oblido l’aspecte negatiu de l’esdeveniment olímpic, sigui en l’àmbit urbanístic, social, de barris, especulació i mig ofegar la resta del país durant mesos per accedir a la capital. Però van tenir Jocs Olímpics, darrere de tot hi havia Samaranch. Una trajectòria d’anguila.

Un franquista absolut reconvertit (?) va obligar l’Estat a invertir de debò. No molles del pa que els sobra amb farina nostra. Una inversió fruit d’una obligació internacional a complir. Avui és semblant, hem d’aconseguir ajut internacional, sigui cultural, polític, judicial, econòmic o de drets humans, així tindrem més força per redreçar-nos del càstig que del 155 ençà ens imposa Espanya per voler ser independents.

© El Punt Avui