Per a celebrar “a la contra” el decret del Consell de Cent de 1482 –fa cinc-cents anys justos– que prohibia treballar a Barcelona el Dijous Sant, enguany no fem festa. Ves per on! Gosaria dir, per a la satisfacció general, que els barcelonins d’avui devem ésser molt més intel·ligents que els de fa cinc segles, si no fos que ara ja s’ha anunciat que l’any vinent tornarem a no treballar per Dijous Sant. L’única conclusió possible, doncs, és que els barcelonins d’avui som més incoherents que els avantpassats.

La incoherència és tan notable que, si d’una banda es retallen els dies festius “oficials”, de l’altra ha augmentat el nombre de gent, i d’empreses, que han decidit de no treballar durant tota la setmana, i en la pràctica fan deu dies de festa seguits. Algú ho entén, tot plegat?

Potser no es tracta d’entendre res, sinó d’observar, i l’observació sembla dir-nos que estem assistint a la definitiva ruptura entre el món eclesiàstic i el món laboral. Durant segles, l’Església ha imposat un calendari de festes que era respectat per tothom. Des del diumenge setmanal a les grans festivitats de Nadal, de Setmana Santa, del Corpus, etc., qui ens manava de no treballar era la religió, de la mateixa manera que també la religió ens obligava a treballar els dies de cada dia: no oblidem que la mandra és un pecat capital. L’home que treballava el diumenge era reprovable, com ho era qui no volia treballar el dilluns.

Som en un procés de despopularització de les festes religioses, i aquest procés es fa amb moltes espifiades i amb moltes contradiccions.

Entenc per “despopularització” el fet que el poble tendeix com més va més a desentendre’s del contingut no solament religiós, sinó històric i cultural, que havia definit aquelles festes per a tantes generacions. En substitució, el que es va fent més realment “popular” és el turisme, i molt especialment el turisme de l’evasió. Pot ésser un disgust per a moltes persones que aquest Divendres Sant es trobin tancades les portes dels bingos…

Penso que pertanyo a l’última generació que ha viscut la Setmana Santa tradicional a Barcelona, la que –a l’Eixample, per exemple– tenia un pes social. Visitàvem els “monuments” en grups familiars, saludàvem veïns i coneguts, comentàvem si el “monument” del Seminari era més bonic que el de les monges… És clar que hi ha qui continua fent tot això, però alguna cosa ha fet figa, i la ciutat ja no és “diferent” perquè és Setmana Santa, sinó que la imatge que dóna és “la mateixa” de qualsevol “pont de no-treball”.

Els meus amics se’n van a l’apartament de la neu o a la casa de la costa. Els seus pares havien anat a escoltar el “Sermó de les Set Paraules”. Què se n’ha fet, d’aquells famosos predicadors, que tenien tants “fans” repartits –els partidaris de l’eloqüent dominic, els admiradors del culte jesuïta…– com les actuals vedettes de futbol o de la “tele”?

Això, ja no ho canvia ni un cop d’Estat.

© El Punt Avui