Encara hi ha converses? Vet aquí la pregunta que es fa Joan Fuster, a “El Món”, i explica que enyora el temps en què, amb els seus amics, «discutíem sobre l’Esperit Sant, sobre Proust o Eluard, sobre Miró o Wittgenstein, sobre l’arnada temàtica marxistoide de Lukács, sobre les primeres versions de Vivaldi en discos de 75 revolucions, i sobre les “revolucions” no precisament dels discos… Potser sí, potser hi ha encara reductes on hi ha individus capaços de parlar de Valéry, d’Eliot, de Kafka, de Pound…»

Potser sí, estimat Fuster, però jo no puc confirmar-t’ho per una raó: la meva sòlida ignorància m’ha fet defugir sempre les converses literàries. És inevitable que després d’haver escrit bastants paraules et considerin un “intel·lectual”, i a vegades hi ha gent benintencionada que s’entossudeix a parlar amb mi de literatura. M’hi nego, si és possible amb cortesia, i si no és possible en rodó. A mi m’agrada molt la conversa, i al meu entendre la conversa ideal és la que mantenen tres o quatre persones que més que “saber” coses, “pensen” coses. Un conversador que sàpiga molt sobre una matèria és perillosíssim, sobretot si ho vol demostrar. El problema és que no sempre els coneixements i l’agilitat mental coincideixen en una mateixa persona, i el secret d’una conversa agradable, viva i satisfactòria no és, pel meu gust, que hi hagi un intercanvi de respostes documentades sinó un intercanvi de preguntes interessants.

El més difícil d’una conversa –i allò que pot convertir-la en un èxit– és tractar de temes que no “domini” cap dels presents. Així, en comptes de “recitar” el seu paper, tothom es veu obligat a “improvisar” una mica. I això és bo, perquè no hem de confondre una conversa amb una reunió de treball o informativa, amb una mena de “symposium” privat. Una bona conversa és el resultat d’un esforç d’intel·ligència, no d’una exhibició de cultura; i, per cert, una prova d’intel·ligència és no parlar gaire estona seguida. Ens costa, aquest control. Com ens costa no “transcendentalitzar”, no autoembriagar-nos, no tenir en compte que podem desinteressar els altres. Es conta que Renan assistia a un banquet, i en el moment en què un dels participants discursejava amb entusiasme, Renan va fer un gest. “Perdoneu, mestre –va dir qui parlava–, acabo tot seguit”. I continuà parlant. Quan efectivament acabà, congestionat encara per la seva impetuosa dissertació i amb el convenciment que havia impressionat tothom, s’adreçà a Renan: “Ara vostè, mestre. Què anava a dir?”. Renan contestà, baixet: “Jo? No res. Anava a demanar la sal…”

En moltes converses hi sobra tall i hi falta sal.

© El Punt Avui