El castell de Clervaux, al nord de Luxemburg, preserva i exposa una col·lecció única de fotografies, la col·lecció The family of man. L’exposició ha fet 70 anys. Fou encarregada pel Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York a Edward Steichen, fotògraf nat a Luxemburg, que la comissionà el 1955. La integraven 503 retrats de persones de 68 països de 273 fotògrafs, la majoria dels EUA. Quaranta eren dones. El propòsit de Steichen era representar la unitat del gènere humà i el rol de la fotografia en la seva documentació. “La fotografia –digué– és l’únic llenguatge universal, l’únic que no requereix traducció.” Però el propòsit de la llavors creada recentment USIA (l’Agència d’Informació dels EUA), que la finançà, era tot un altre: promoure arreu del món una imatge i una ideologia favorables als EUA en plena guerra freda. L’Agència feu circular l’exposició durant set anys per tot el món, fins i tot a Moscou, on els dos governs pretenien simbolitzar l’aixecament de l’amenaça d’una guerra atòmica.

Aquella exposició mostrà les potencialitats de la fotografia, però també la fragilitat de les imatges davant els requeriments del poder. La intenció ingènua i humanista de Steichen quedà totalment diluïda per l’absoluta instrumentalització d’USIA i els afanys imperialistes dels EUA. Les reaccions crítiques no es feren esperar. Després de passar per París, Roland Barthes (Mythologies) denunciava aquell mite de la condició humana com una “mistificació” i una “impostura”, fruit d’un “humanisme sentimental” que ignorava la història real de la desigualtat i de l’opressió. Anys després, Susan Sontag insistiria en la mateixa valoració crítica (On Photography), acusant The family of man d’ignorar el pes determinant de la història “de les diferències, les injustícies i els conflictes”.

Avui, 70 anys després, les tecnologies de la producció, reproducció i difusió d’imatges han culminat la visió profètica de Walter Benjamin. Ara, no sols les imatges són omnipresents: la capacitat de creació a través de la IA qüestiona de ple l’estatus factual tradicional de l’objecte d’una càmera. Fins a quin punt podem donar crèdit avui a les imatges? A les servides diàriament, per exemple, sobre la devastació de la guerra a Ucraïna, a Gaza o a l’Iran? Com es verifica la veritat o falsedat de la seqüència fotogràfica o videogràfica d’un conflicte?

Tot i els reptes plantejats per les noves tecnologies de la visió, les qüestions bàsiques suscitades arran d’aquella exposició subsisteixen. Les imatges no són innocents. Formen una narrativa i un discurs sobre la realitat, que els poderosos pretenen controlar sota el seu interès. Però les imatges factuals, les verificables tant per la font com per la fidelitat contrastable d’uns fets, transcendeixen la manipulació. Els registres d’una càmera retenen un gran potencial forense, de prova, d’incriminació. En som testimonis cada dia. Malgrat la banalització imperant en la cultura audiovisual, hi ha relats iconogràfics que són proves de fets i de realitats contundents. En posaré tres exemples ben diferents entre milers. S’acaba de conèixer una gran col·lecció de fotos desconegudes sobre la Segona Guerra Mundial, recollides pel fotògraf ucraïnès Artur Bondar estant a Moscou, amb risc de la seva vida (ww2abc.com). Es tracta d’una enorme quantitat de proves documentals de diferents bàndols que permet observar la gran tragèdia des de les diferents perspectives. De la televisió, podria citar com a exemple d’una veritat incòmoda el recent documental La fugida, emès per TV3 i dirigit pel periodista Guillem Sánchez, sobre clergues pederastes. Algunes declaracions davant càmera quedaran registrades com a inculpacions o encobriments totalment reprovables.

Ara bé, si hi ha un cas recent d’una potència inculpatòria gràcies a les imatges d’una videocàmera és sens dubte el documental Mr. Nobody contra Putin, guanyador d’un Òscar. El professor Pavel Talankin d’una escola dels Urals a Rússia, s’adona del potencial dels vídeos que grava com a prova impecable de la campanya d’adoctrinament militarista arran de l’“operació especial” de Putin contra Ucraïna. I Pavel confia els materials al cineasta David Borenstein per compondre un duríssim al·legat cinematogràfic contra el nou imperialisme rus. La reacció del Kremlin? Declarar Pavel “agent estranger”, l’estigma que el perseguirà si vol tornar a Rússia. És el preu per la prova iconogràfica incontestable contra Putin davant del món.

© El Punt Avui