Contemplo amuntegats damunt la taula de l’estudi un bon grapat de llibres que configuren tres columnes verticals en fràgil equilibri. Són estrats de les lectures que m’han alimentat en el decurs dels darrers mesos: lectures per plaer, lectures de la feina –d’aquest mateix article– i, per descomptat, les relectures primordials per tornar a recordar el que l’oblit ha devorat sense clemència. A la meva dreta, sobre l’escriptori, un marc de fusta blanca estatja l’esguard per sempre jove de Hannah Arendt. Escolto el mar de fons de la Gran Via, que m’adreça la mirada cap a una pila de llibretes relligades cadascuna amb una goma de colors. El contrast de les idees que hi reposen manuscrites amb el trànsit dels vehicles que fora enllà circulen cap a enlloc em fa avinent que, a més de l’espai on poder escriure sense distraccions, l’estudi és un úter on recloure’m per pensar, un refugi que em manté a recer del gran brogit del món.

A l’entendre de Giorgio Agamben, és en el desordre de la quantitat de volums acumulats i al bell mig de l’estesa de papers i de l’anarquia del plomer que “l’estudi preserva el testimoni de la creació, registra el solatge del sovint dificultós procés que mena de la potència a l’acte”, o sigui, el llarg camí que duu del pensament a la paraula. Manllevo l’esmentada idea del seu delicat Autoritratto nello studio –un dels llibres en una de les columnes de la taula de l’estudi–, un assaig memorialístic on l’intel·lectual italià fa un deliciós itinerari pels estudis de Roma i Venècia que han vist néixer una part de la seva obra filosòfica. Medito sobre el poder antic de la literatura: l’acte d’escriure s’ha mantingut a pesar de la fúria de la tecnologia –ni que treballis amb un ordinador– i l’estudi –com el d’un pintor– és la reminiscència d’una època remota que, encara ara, malda per sobreviure en ple declivi de la modernitat.

En un poema de L’ombra de les hores vaig gosar descriure el meu estudi: “Aquest matí, l’espill que hi ha davant de l’escriptori projecta en la penombra de la cambra la claror d’una aurora hivernal”, en una feliç casualitat que em fa entrar en diàleg amb el filòsof, tot i la distància. L’espill encara hi és, igual que cada cosa ocupa el seu domini en lleixes i parets. Milers de mots han vist la llum aquí; cada estudi és un museu on l’escriptor estima allò que el nodreix: tots els seus records cosificats i les paraules, com un mannà que brolla desbocat, en espera de poder bastir la forma d’una història o, potser, aquest mateix escrit.

L’estudi –no puc deixar de pensar en la cabana de Heidegger a Todtnauberg o en la caseta de Wittgenstein a Skjolden– com a metàfora de la cambra de Pascal. “Tota la desgràcia dels homes prové d’una sola cosa, que és no saber quedar-se quiets en una cambra.” Per aquesta mateixa raó, l’escriptor amuntega tot d’objectes –llibres, llibretes, fotografies– com una via de conjurar tanta quietud i silenci a fi de retrobar-se amb l’al·legoria pascaliana en un intent de reproduir les condicions de creativitat necessàries. Objectes que habiten l’estudi alhora que projecten en repòs el nostre neguit de perfecció impossible. I, això no obstant, no és el fet d’escriure una analogia de la vida? Un intent de convertir en obra mestra el que en el fons no és altra cosa que una fantasia? Arendt m’observa amb els ulls grossos des del seu marc de fusta blanca: la literatura és una manera efectiva de retenir l’inabastable.

A l’‘Autoritratto nello studio’ descobreixo aquest poema de Giorgio Caproni: “He tornat allí / on mai no he estat.” A l’estudi on escric, aquest vers tan ple de certesa es fa realitat per mitjà de les idees que vagaregen mudament mentre esbosso aquestes línies. He volgut allunyar-me de l’Iran, d’una guerra que no entenc –o que no vull entendre i trobo injustificable a pesar de tots els raonaments que es vulgui. He volgut recrear un món perfecte sense moure’m –com potser volia injustament Pascal– del meu escriptori. Tots vivim una mica sota el llindar de l’abisme en una mena de nihilisme autoimposat, perquè hem acceptat amb esperit acrític el món que ens és donat, i a fe que aquest no és el millor dels mons. Ocultar-se, com demanava Epicuri als seus amics, a voltes és una necessitat per recuperar forces i escapar de la servitud del poder. Trobar un amagatall és una garantia de felicitat, ni que sigui efímera i fugaç.

© El Punt Avui