En els inicis de la informàtica, els programadors ens van ensenyar a distingir entre la memòria ROM, que conserva les dades, i la RAM, que les perd quan s’apaga l’ordinador. Però quan parlem de memòria, la majoria de la gent pensa en la RAM, en l’atzar. I aquells que creien que la democràcia i la societat de consum acabarien amb la memòria col·lectiva van interpretar-ho com un símptoma: el món començava a funcionar en mode aleatori. Una societat que prioritza l’efímer, que consumeix informació sense emmagatzemar-la, s’assembla a una màquina que sempre comença de zero. La RAM és àgil però fràgil. La democràcia sense memòria també ho és. El que s’oblida es repeteix. El que es repeteix s’accepta. I el que s’accepta, sovint, ja no es qüestiona.

Quan no tens memòria, et repeteixes; quan en tens, repeteixes el que han dit els altres. I així, entre l’oblit sistemàtic i la cita constant, la memòria esdevé sempre una forma de diàleg amb els qui ja no hi són. La RAM oblida per funcionar més de pressa; la ROM conserva perquè el sistema no col·lapsi. Però cap ordinador no pensa. El que fem amb la memòria –escollir què guardem i què descartem, a qui citem i a qui silenciem– ja no és un problema tècnic: és una decisió política. Perquè la memòria no és només el que recordem, sinó també el que decidim no oblidar. I en una època que confon acceleració amb progrés, potser l’acte més subversiu sigui aturar-se i conservar.

Stendhal deia que “El veritable èxit afalagador rau a conquerir, no a preservar”. Però cal més força i talent per preservar que per adquirir. Cal més força i talent, posem per cas, per mantenir una xarxa ferroviària que per construir-la. Però no parlarem de trens, parlarem de democràcia. La democràcia no és només un sistema que s’estrena, sinó un que es manté cada dia. I mantenir-la exigeix memòria: saber què ha funcionat, què ha fracassat, quins errors no volem repetir. La RAM és ràpida i sedueix per la seva immediatesa, però la democràcia necessita ROM. Necessita fonaments que no s’esborrin en tancar la tapa. Perquè si tot és aleatori, si cada dia comencem de zero, no aprenem, no heretem, no millorem. Conquerir pot ser espectacular; preservar, en canvi, és silenciós i exigent. Però potser el progrés real no consisteix a estrenar-ho tot, sinó a no haver de començar sempre des del no-res.

Georges Clemenceau, que va ser cap de govern durant els dies més negres de la Primera Guerra Mundial, deia que la democràcia és el poder que tenen els polls de menjar-se els lleons; ell, a qui l’anomenaven “el Tigre”, sabia prou bé de què parlava. També deia que la guerra era una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels militars. Però sobretot el recordarem per haver dit: “Has de saber què vols. Quan ho saps, has de tenir el coratge de dir-ho; quan ho dius, has de tenir el coratge de fer-ho.” I aquest coratge no brolla del no-res: s’alimenta de memòria. Sabem què volem perquè recordem què ens ha mancat. Trobem les paraules perquè algú abans que nosaltres les va pronunciar. Ens atrevim a actuar perquè coneixem el preu de la inacció. La democràcia no depèn només de les institucions, sinó d’aquesta cadena invisible que enllaça el que vam ser, el que volem i el que gosem fer. Sense memòria, el coratge és cec. Sense coratge, la memòria és estèril.

En aquests moments, quan a Catalunya estem governats per gent absent, que no hi són, que estan de baixa o que ens governen des del centre de la Península, comencem a comprendre el sentit de tot plegat. Perquè la memòria no és només un exercici de nostàlgia, sinó la certesa que algú havia d’ocupar un lloc. I quan aquell lloc és buit, quan els representants no es presenten o quan les decisions es prenen en una taula on no seiem, el que s’instal·la no és només oblit: és una forma de despossessió. Governar des de l’absència és fer servir la RAM: ets allà mentre interessa, desapareixes quan toca conservar. Però la democràcia, com la memòria ROM, necessita presència. Necessita gent que no s’esborri quan es tanqui la sessió. I necessita ciutadans que recordin que un escó buit no és un buit tècnic: és una cadira que algú va decidir no ocupar. Contra l’absència, la memòria. Contra l’aleatorietat, la permanència. Contra l’oblit, el nom de cadascú.

© El Punt Avui