Que CCOO i la UGT actuessin per lliure en les negociacions sobre educació era, per a bona part dels docents de Catalunya, un escenari més que previsible. Això, però, no el fa menys problemàtic; al contrari, explica la indignació generada. El conflicte actual entre el govern i els sindicats docents no és cap excepció, sinó la reedició d’una dinàmica prou coneguda. En l’àmbit educatiu català, fa temps que es produeix una desconnexió entre els espais formals de negociació i la realitat del sector. La mesa sectorial es manté com a marc institucional, però sovint els acords que en deriven no reflecteixen la correlació de forces entre el professorat. Aquest cop, però, el govern rebla el clau i apel·la a un suposat “principi de realitat” per validar l’acord minoritari amb CCOO i la UGT que no és gens neutre. De fet, implica, d’una banda, assumir que només són negociables aquelles propostes que encaixen dins dels límits que el mateix govern estableix i, de l’altra, legitima els acords amb els interlocutors disposats a moure’s dins d’aquest marc, mentre deslegitima, implícitament, les posicions més exigents. Així el debat, per tant, ja no gira només al voltant del contingut de les mesures, sinó sobre qui té legitimitat efectiva per negociar, i en aquest punt el conflicte simplement es divideix i s’afebleix.

© El Punt Avui