Barcelona ja no és una capital catalanoparlant; la seva cara és castellana. Som en una fase prèvia d’assimilació i de substitució lingüística. O agafem les regnes o, de forma galopant, desapareixerem. Catalunya es troba avui en el punt en què es trobava el Quebec fa seixanta anys. Les seves respectives capitals econòmiques, Montreal i Barcelona, víctimes de la pèrdua de la seva identitat lingüística.

Catalunya i el Quebec, dos països que s’emmirallen. Però hi ha una diferència fonamental. El Canadà és una confederació descentralitzada en la qual les diferents nacions poden viure en harmonia i amb respecte mutu. Espanya, en canvi, és una monarquia parlamentària, hereva d’un règim franquista intolerant, que no deixa gaire marge per a les diferències de cada territori.

Al Quebec, l’enquesta de la Comissió Gendron (1968-1973) demostrava que el francès no era la llengua predominant en el món laboral. Els immigrants s’anglicitzaven massivament i el francès corria el risc d’esdevenir marginal a Montreal. La previsió era molt clara: si res no canviava, el Quebec esdevindria un territori de llengua anglesa. Fins i tot els francòfons parlaven l’anglès tant o més que la seva llengua materna. La reacció de la població i del govern a aquesta enquesta va fer capgirar la situació. “Parlez français”, “Le français, langue de travail”, podia sentir-se i llegir-se a tot arreu. La “revolució tranquil·la” es posava en marxa.

Perquè el Quebec tenia el dret a decidir el seu futur polític, respectat pel govern canadenc, va poder consolidar el seu futur lingüístic, cultural i polític. Catalunya encara no té aquest dret, però pot fer la seva pròpia revolució........

© El Punt Avui