No he parlat amb la persona que protagonitza aquest text. Si n’és lector o si algú li fa arribar que aquí l’esmenten, li demano que no es doni per utilitzat, sinó per celebrat. Ara sí, comencem.

Dijous dinou de febrer, Museu de l’Empordà de Figueres, final d’una taula rodona sobre l’obra del fotògraf, editor i amic Jordi Puig, del qual s’ha pogut veure a Figueres una àmplia exposició antològica que encara és oberta (hi sou a temps, fins al 29 de març). Uns 25 assistents a la sala. Quan s’obre el torn de paraules, una mà demana el micròfon, a primera fila. Ningú de la taula coneixem la persona que intervé. Ha vingut sol, al museu, aquesta tarda de dijous. “No és una pregunta, només un comentari”, ens informa primer.

Ens explica que no coneixia el treball del fotògraf. “L’altre dia, quan vaig venir a la inauguració de l’exposició, em va agradar tant que vaig comprar un catàleg. Me’l va signar i jo el vaig guardar al prestatge dels llibres signats, que tenen un estel. Perquè els tinc separats, els signats i els no signats. Al vespre me’l mirava i després el vaig posar al record d’abans de dormir.” Tot seguit, ens explica que cada dia, quan se’n va al llit, “passa pel·lícula”, que és com ell anomena l’hàbit de seleccionar els moments de bellesa del dia o, per dir-ho diferent, els moments intensos i profunds, plens i rodons que donen sentit. Afegeix que es diu Pere i que és mestre jubilat. “Quan avui passi pel·lícula abans d’aclucar els ulls, pensaré que vosaltres heu fet el meu dia diferent. He fet l’esforç d’arreglar-me, d’afaitar-me, d’agafar el cotxe, de venir a Figueres. Jo visc a Vilamaniscle, un racó de món, i estic dies que no veig ningú, ni falta que fa, però avui era el moment.”

No sé si en la rutina nocturna d’en Pere hi ressona la disposició catòlica de tancar el dia amb una revisió de vida. Ell ho vincula a l’agraïment cap a aquests moments viscuts però fent un esforç per portar-ho cap a la nostra societat profana, a mi em va ressonar a una pràctica possible profundament esperançadora. Em va recordar el periodisme possibilista de l’enyorat Joan Barril, que començava el seu programa radiofònic nocturn El Cafè de la República (més de 1.500 programes emesos entre el 2005 i el 2014, diu la IA) comunicant fets lluminosos que havien passat aquell dia. I en trobava!

I és que, lluny del contingut concret d’aquests moments rodons, lluny de si es tracta d’amors, d’amistats, de fills, de natura, de música, de viatge, de lectura, de taula, de llit o del que sigui; l’emoció que l’altre dia va arrencar la intervenció d’en Pere té més a veure amb el fet que existeixin. Més que els fotogrames, concrets i tangibles, de la llarguíssima corrua d’instants que configuren el girafull d’un dia, l’ovació espontània que va arrencar entre els assistents va néixer de la constatació que eren possibles. Per dir-ho diferent: no compta quins són els moments seleccionats, sinó el fet que hi són. Perquè si hi són, el món no està perdut. I tot això no té cap relació, en absolut, amb els bons propòsits ni amb cap examen de consciència perillosament punitiu, sinó amb una pràctica combativament laica que remet a la voluntat, incondicionalment nietzscheana, d’apostar per la vida.

Com hauríem de designar-los? Moments-oasi? Moments revelació? Epifanies? Potser no cal ni que ens hi esforcem, potser la senzillesa d’“el record d’abans de dormir” fa justícia a la seva dignitat. El que és segur, i això és el que val, és que indiquen una alternativa practicable. En un temps sincopat i ansiolític, en aquest desgast universal on sembla que estiguem fatalment abocats, tenen el poder de revertir l’entropia que amenaça el món. És precisament aquesta condició “capgiradora” allò que els fa grans. Com si, en lloc d’un cop l’any, hi hagués una florida cada dia. Comentant la publicació recent del recull de crítiques literàries publicades a L’Avenç per l’enyorat Vicenç Pagès, l’Eva Vàzquez defensava fa uns dies en aquest diari “la carícia dels detalls”. Sospito que els grans moments estan relacionats amb les coses aparentment petites i que el “passar pel·lícula” s’apropa a l’acariciar els detalls.

Aquest és el règim de bellesa possible amb què l’altre dia vam aplaudir la intervenció d’en Pere de Vilamaniscle. No ens ho hem comentat però diria que, a la cinta del calendari dels que hi érem presents, en el “passar pel·lícula” d’aquell vespre, el nostre bravo no hi faltava. Gràcies, Pere!

© El Punt Avui