L’atenció i l’impacte de la salut mental és cada dia un tema més recurrent. Els joves identifiquen, fàcilment, trastorns de conducta associats a problemes de salut mental com a part de la normalitat social i trenquen així els estigmes que històricament s’associaven a aquests casos. La salut mental, d’alguna manera, ha començat a guanyar aquella cursa de fons que permet deixar de parlar d’un tema marginal per passar a ocupar una posició central en el context públic. Però és perquè hi ha una major consciència sobre la necessitat d’atenció d’aquests casos? O és perquè el nombre de casos no para de créixer? Els professionals ja fa temps que alerten de l’increment dels casos, sobretot després de la pandèmia de la covid, i les famílies conviuen, sovint en silenci, amb la depressió, l’ansietat o les addiccions. De què tenim por? De què fugim?

Aquest context explica, en certa manera, la proposta treballada per part d’alguns psiquiatres i psicòlegs, en els últims anys, per introduir la teràpia amb psicodèlics com a eina terapèutica. Lluny de l’entusiasme acrític i l’escàndol moral, ells se centren a aconseguir resultats que permetin mirar amb objectivitat l’efecte que els psicodèlics provoquen en algunes persones pràcticament desnonades del sistema de tractament de determinats trastorns mentals. Els estudis clínics que s’estan desenvolupant al Parc Sanitari Sant Joan de Déu exigeixen rigor, evidència i, sobretot, honestedat comunicativa.

Parlem de substàncies com la psilocibina –present en determinats bolets– o la coneguda popularment com a èxtasi, però que en entorns clínics s’estudia amb protocols estrictes i supervisió mèdica. Centres de recerca de prestigi de Londres han publicat estudis que apunten a millores significatives en casos de depressió resistent al tractament o trastorn d’estrès posttraumàtic. I els estudis del Parc Sanitari SJD apunten en la mateixa línia. No parlem de cultura rave ni d’apologia del consum recreatiu. Parlem de recerca clínica sota un estricte control científic que està impulsant una nova mirada sobre el tractament de la depressió cronificada. Algunes persones que han participat en els assajos desenvolupats des del Parc Sanitari SJD feia més de vint anys que havien incorporat la medicació diària a la seva forma de viure. Ho feien resignades. Sense cap esperança. Assumint els efectes secundaris com un mal menor.

Independentment de si funciona o no (les conclusions encara s’han de presentar), la clau és entendre que la salut mental no permet dreceres. La fascinació davant una possible solució innovadora pot esdevenir perillosa si oblidem que darrere de cada diagnòstic hi ha un context particular: una biografia, una xarxa social i personal, un context econòmic i cultural. Medicalitzar el malestar sense abordar-ne les causes estructurals –precarietat, soledat, pressió social, manca de recursos comunitaris– és posar un pedaç químic a una ferida social. I els professionals de la salut mental del Parc Sanitari SJD són especialistes a analitzar les causes i el context particular. Però també és evident que podria ser irresponsable tancar la porta a noves eines terapèutiques per por o per inèrcia cultural. Durant dècades, aquestes substàncies han estat estigmatitzades i prohibides en bloc, cosa que ha dificultat la recerca que ara s’està fent. Si avui disposem de dades preliminars prometedores, és perquè la ciència ha pogut treballar, amb totes les cauteles, allunyada del soroll ideològic.

Fa uns dies professionals del Parc Sanitari Sant Joan de Déu van participar en una jornada al Congrés per presentar aquests resultats preliminars i compartir una mirada que pot ser esperançadora, amb el testimoni d’algunes de les persones que han participat en els assajos clínics. L’objectiu és aconseguir una regulació clara, amb protocols i formació dels professionals i seguiment, a llarg termini, dels pacients. De cap manera no podem abandonar la prevenció ni començar a prometre miracles. No podem caure en una mercantilització d’una esperança terapèutica que alimenti el negoci del patiment. Això sí que és un debat ètic, en què la persona ha de ser al centre. A la jornada al Congrés, però, només hi va assistir una diputada socialista. La resta ja eren de cap de setmana. Era divendres.

© El Punt Avui