Difícil imaginar l’horror que batega sota cada edifici esfondrat. Famílies desaparegudes, barris sencers convertits en muntanyes de pedres i ferros, cases que bategaven vida i han esdevingut tombes, paisatges de futur que han quedat fixats en un present mortífer. I al bell mig de la tragèdia, el desesper de mans que treuen pedres, pales que intenten aixecar blocs de formigó, persones d’arreu cercant per cada esquerda on hi pot haver un bri d’esperança. De sobte, una dona que alça una mà i tots criden, corren, cerquen, la poden treure, respiren, aplaudeixen… I més enllà, un nadó de poques hores que ha sobreviscut, colgat entre runes. La càmera l’enfoca, els ullets que miren arreu, el caparró ple de terra, els peuets que sobresurten de la petita tela que el cobreix, l’extrema fragilitat indomable… Cada persona rescatada, un miracle, una conquesta, un món sencer que s’obre pas per damunt les urpes de la mort.

La tragèdia de Veneçuela és immensa, amb un nombre esfereïdor de víctimes, que ha deixat esquinçada la vida d’un país que maldava per avançar, després de tanta........

© El Periódico (CAT)