Vilarasau va ser un gran banquer i un gran empresari, amb un fort interès per les idees, la cultura, i una ment molt oberta. Quan el 1976 va arribar a La Caixa em va trucar perquè li interessava que un periodista jove li donés la seva visió de Catalunya a la qual tornava, després de 16 anys a Madrid. Pas a pas, volia canviar moltes coses. Els famosos pisos de La Caixa es van passar a donar per sorteig, no per enxufe. En les noves oposicions hi van entrar 30 dones, una cosa insòlita, ja que fins aleshores només hi havia dues empleades, les telefonistes. Va muntar el servei d’estudis, i l’Obra Social –amb canvi de director– va organitzar grans exposicions d’art contemporani.

Vilarasau va intuir que una entitat que volia créixer, i ampliar els seus territoris, necessitava a més del seu simpàtic nom de guerra, La Caixa, un símbol modern i amb arrelament. Imbatible. Landor, la consultora de Califòrnia, va fer sis propostes, una era l’estrella d’una obra de Joan Miró. Ningú de l’equip directiu hi va creure. Excepte ell. I ja tot llest, mitja volta enrere. Només la utilitzaria l’Obra........

© El Periódico (CAT)