Era dilluns, primera hora del matí, feia poc que s’havia fet de dia. Tenia el balcó obert per intentar refrescar l’habitació, caldejada per la calor d’un estiu meteorològic que es resisteix a acabar mentre l’astronòmic s’aproxima al final emportant-se cada dia entre dos i tres minuts de llum. Estava fent el llit i de sobte vaig sentir algú: "Home, Ramón, ¿què fas per aquí tan aviat?, ¿com estàs?, feia temps que no et veia, vinga, que et convido a esmorzar, almenys un cafè".

El destinatari d’aquestes paraules, en absolut forçades, tampoc falses, estaven pronunciades des de la compassió, era un home sense edat, a això et condemna el carrer, deixes de complir anys quan perds casa teva, tret que siguis sensesostre a Madrid, llavors a més les teves pertinences i estris acaben a les escombraries, a........

© El Periódico (CAT)